Seminari de contextos i sistemes de l’art

Nerea Ubieto & Javier Rodrigo

Nerea Ubieto és una comissària independent que s’ha destacat per la seva crítica social dins de l’art. L’idea que exposa Ubieto sobre les dificultats que experimenten els artistes joves és una realitat que sovint es passa per alt.

Com a persona que també es troba en aquesta fase de la vida, puc entendre profundament la seva preocupació. Els joves artistes no només tenim dificultats a l’hora de generar una trajectòria sòlida, sinó que també són sotmesos a la lògica de la jerarquia en què el reconeixement arriba amb retard.Nerea Ubieto parla sobre les dificultats que afronta la nova generació d’artistes per aconseguir visibilitat i reconeixement. Aquesta crítica també és aplicable al món del tatttoo, ja que molts tatuadors joves es troben en una situació similar. Tot i que els tattoos han guanyat molta popularitat i acceptació, especialment en els últims anys, molts tatuadors emergents encara lluitem per establir-nos com a artistes reconeguts fora dels nostres cercles socials ide la nostre comunitat. El reconeixement oficial, les oportunitats d’exposar el seu treball en galeries d’art o la possibilitat de participar en concursos i beques són dificultats que poden afectar també a les carreres dels tatuadors.

La crítica d’Ubieto sobre la “crisi dels 35 anys” podria tenir ressonància en el món del tattoo, on molts tatuadors joves que comencen amb il·lusió poden trobar-se amb un sostre quan intenten consolidar-se a nivell més professional. Alguns dels reptes, com la saturació del mercat o la falta de oportunitats en el sector, poden portar a l’abandonament de la carrera o a la lluita per mantenir-se a la ultima de tot.

El context social en què Ubieto es mou, caracteritzat per una societat que valora més l’estatus que la creativitat real, influeix directament en les seves propostes. Ubieto aconsegueix visibilitzar aquesta problemàtica a través del seu projecte, on proposa que els artistes reflexionin sobre aquesta transició a la maduresa i les seves implicacions, una reflexió que pot donar lloc a una nova manera de pensar la carrera de l’artista. Amb una visió clara sobre les dinàmiques internes del camp artístic, en què el capital simbòlic és clau per obtenir reconeixement. Aquesta visió de la “consagració” i el poder de les institucions reflecteix el sistema de poder descrites per Bourdieu, en què la posició d’un artista depèn tant del reconeixement social com de la seva capacitat de complir amb les normes implícites del camp.Personalment, crec que aquest projecte és una forma poderosa de qüestionar el sistema que regula l’accés a l’art i de redefinir les condicions laborals de qui el practica. 

Javier Rodrigo, amb el seu projecte Transductores, és un exemple clar de com l’art pot operar més enllà de les institucions tradicionals, obrint espais a noves formes de relació entre l’art i la comunitat. Considero que el projecte de Rodrigo és fonamental en un moment com l’actual, on la individualització i la competència en els camps artístics s’ha vist exacerbada per les dinàmiques del mercat i les institucions. La seva proposta de treball en xarxa i mediació cultural és una necessitat real en la nostra societat, ja que promou una educació més inclusiva i conscient del nostre entorn. Personalment, he viscut experiències semblants en projectes de treball amb joves i infants en el meu barri, on la creació d’espais col·lectius i de suport educatiu permeten un desenvolupament més complet i saludable per a tots els participants.

La perspectiva que Rodrigo proposa sobre el treball col·laboratiu podria beneficiar molt més enllà del món artístic. La seva aposta per les pedagogies col·lectives i les pràctiques artístiques col·laboratives dins d’una xarxa de suport social i comunitari és un reflex de la necessitat de redefinir la funció social de l’art en la societat contemporània. El projecte de Rodrigo es desenvolupa en un context social marcat per la crisi educativa i econòmica. En aquest sentit, la seva proposta de treball comunitari es relaciona directament amb la necessitat d’incloure altres veus en els processos culturals i de coneixement.El seu treball implica una interacció constant entre diferents agents de la cultura i l’educació, amb una clara influència de les idees de decreixement cultural i mediació cultural. se situa clarament dins de les pedagogies col·lectives, que ofereixen una alternativa al sistema educatiu tradicional i als models d’art mercantilistes. Aquestes pràctiques ofereixen una via per democratitzar l’art i fer-lo accessible a tothom.

Nerea Ubieto i Javier Rodrigo comparteixen una mirada crítica sobre l’art contemporani, especialment en relació amb les dificultats que afronten els artistes joves en un sistema marcadament jeràrquic. Mentre que Ubieto es centra en les barreres que dificulten el reconeixement dels artistes emergents, Rodrigo proposa noves formes de treballar l’art més enllà de les institucions tradicionals, amb un enfocament comunitari i col·laboratiu.

Ubieto reflexiona sobre la crisi dels 35 anys una etapa en què molts artistes joves es veuen atrapats en un sistema on el reconeixement arriba tard. Aquesta situació, com ella mateixa explica, és especialment dura en un context social que prioritza l’estatus per sobre de la creativitat genuïna. Un exemple similar seria el de l’artista David Hockney, qui, tot i ser reconegut com un dels grans mestres de l’art contemporani, va passar molts anys treballant fora del focus institucional. Avui dia, Hockney és un exemple de com l’artista pot obtenir reconeixement de gran, especialment en una societat que valora més la notorietat que l’autèntica evolució de l’obra.

D’altra banda, Javier Rodrigo, amb el seu projecte Transductores, promou el treball col·lectiu i la mediació cultural. Rodrigo busca crear espais de suport mutu, on els artistes puguin treballar en xarxa i sense dependre de les grans institucions. Aquest model de treball es pot comparar amb la pràctica d’artistes com Tania Bruguera, que utilitza l’art per generar acció política i social en comunitats, tot apostant per l’art com a eina de transformació social. Bruguera fa ús de l’art com a mediació entre diferents realitats socials, creant espais de col·laboració on l’art transcendeix les fronteres institucionals.

Els dos aposten per un art més inclusiu i accessible, que no depengui només del reconeixement oficial, sinó que busqui generar noves dinàmiques socials. Això és similar al treball de Olafur Eliasson, que utilitza les seves instal·lacions per involucrar el públic de manera activa, trencant la distància entre l’artista i l’espectador. Tot i que cada un té un enfocament diferent, tots ells comparteixen la voluntat de redefinir la relació entre l’art i la societat, buscant fer-lo més inclusiu i accessible.

Les pràctiques de Nerea Ubieto i Javier Rodrigo convergeixen de manera diferent, en una mateixa pregunta: com poden els agents artístics obrir noves portes en un sistema que sovint es tanca a les noves formes de pensar sobre l’art? Per Ubieto, és a través de la crítica a la jerarquia d’edat en l’art i la creació de projectes que reflecteixen les tensions internes del sistema. Per Rodrigo, és a través de la creació de xarxes de suport col·lectiu i mediació cultural que l’art pot esdevenir una eina per al canvi social. Els dos aposten per un art més inclusiu i accessible, que no depengui només del reconeixement oficial, sinó que busqui generar noves dinàmiques socials. Això és similar al treball de Olafur Eliasson, que utilitza les seves instal·lacions per involucrar el públic de manera activa, trencant la distància entre l’artista i l’espectador. Tot i que cada un té un enfocament diferent, tots ells comparteixen la voluntat de redefinir la relació entre l’art i la societat, buscant fer-lo més inclusiu i accessible.Aquestes  propostes són imprescindibles per repensar l’art com una eina transformadora, que no només depèn de la lògica del mercat sinó de la construcció de comunitats educatives i culturals més justes i inclusives.

Bibliografia

Bourdieu, P. (1980). El sentido práctico. Siglo XXI.

Barnett, E., & Casper, M. (2001). A definition of «Social Environment». American Journal of Public Health.

Mukarovsky, J. (1977). El arte como hecho semiológico. A J. Mukarovsky & J. Llovet (Eds.), Escritos de estética y semiótica del arte.

Ubieto, N. (comissària independent, crítica d’art). (2020). Carta blanca a Nerea Ubieto: Cumplir 35 . RTVE Play.[https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/](https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/)

Rodrigo, J. (investigador i codirector de Transductores). (2020). Entrevista a Javier Rodrigo . Fundación Cerezales.  [https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales](https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales)

De Gracia, X. (s.d.). Ideología / Hegemonía. A Glossari de termes de sociologia de l’art. UOC. [https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/ideologia-hegemonia/](https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/ideologia-hegemonia/)

De Gracia, X. (s.d.). Recepció. A Glossari de termes de sociologia de l’art. UOC. [https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/recepcio/](https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/recepcio/)

Fundación Cerezales. (2013). Entrevista a Javier Rodrigo.[https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales](https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales)

Fundación Ship2B. (2021). #ImpactAdventurer Isabelle Le Galo, Deputy Director de la Fundación Daniel y Nina Carasso . YouTube. Recuperat de [https://www.youtube.com/watch?v=vNl1DhG6rDU](https://www.youtube.com/watch?v=vNl1DhG6rDU)

Heinich, N. (2017). La importancia de las mediaciones. A El paradigma del arte contemporáneo: estructuras de una revolución artística (pp. 199-218). Casimiro. ISBN 9788416868131.

Mujeres Mirando Mujeres. (2024). Entrevista a Nerea Ubieto . YouTube. [https://www.youtube.com/watch?v=tGRRFB1Z21M](https://www.youtube.com/watch?v=tGRRFB1Z21M)

Peribáñez, C. (2022). Nerea Ubieto: El camino del arte al espectador . YouTube Atónitos Huéspedes Aragón TV. [https://www.youtube.com/watch?v=APcPVNELoS8&t=1s](https://www.youtube.com/watch?v=APcPVNELoS8&t=1s)

RTVE. (2020). Metrópolis: Carta blanca – Nerea Ubieto: Cumplir 35 . RTVE Play.[https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/metropolis-carta-blanca-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/](https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/metropolis-carta-blanca-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/)

“Tinc un projecte cultural que m’agradaria realitzar al meu poble, però ara no és el moment. Prefereixo esperar a tenir més temps per a poder-m’hi dedicar amb la màxima atenció possible.” Aquest és un pensament que tinc des de fa dos anys. Han passat diverses coses durant aquest temps que han fet millorar la qualitat del projecte però també augmentar el temps d’espera per a la seva realització. Tinc vint-i-nou anys i la frontera dels 35 no és quelcom que em preocupés, fins ara. La pregunta que proposa Nerea Ubieto en la seva entrevista m’obre una línia de pensament en la qual havia dedicat relativament poc temps. “Qué significa pasar la edad de los 35 en la vida en general, pero en el arte en particular?” És molt interessant com l’artista aborda totes les perspectives que aporta el tema i com moltes d’aquestes es poden aplicar a la realització del projecte cultural ja esmentat, juntament amb les renovadores idees de Javier Rodrigo, ja que el projecte beu molt de la vessant de l’educació i de la millora de la societat en un nucli concret.

Tant Nerea Ubieto com Javier Rodrigo activen uns processos referents a l’educació; a través d’altres agents artístics o institucions la seva feina coincideix en l’objectiu de generar pedagogia. Ubieto se centra en una problemàtica que engloba als artistes i el seu objectiu és el de desgranar tots els aspectes que conformen aquest problema a fi de visibilitzar-lo i fer-lo comprensible a la resta de la societat, artística o no. Rodrigo centra el seu projecte en el sector de l’educació: són com a principals beneficiaris la part juvenil de la societat, però també se centra en la millora de les institucions per a poder aconseguir un resultat òptim en el seu objectiu, com diu Rodrigo (2013) “La escuela tiene la capacidad de transformar la sociedad”. Són dos agents socials que desenvolupen els seus projectes en llocs, situacions i un públic molt diferents, però que no només tenen en comú que el seu objectiu és pedagògic, sinó que centren el seu esforç a generar una lectura crítica del seu món per a poder-lo visibilitzar o millorar.

Aquesta seria, precisament, una de les principals controvèrsies: com els dos agents posen en el punt d’atenció una crítica referent al funcionament del seu món artístic: per una banda, Ubieto recalca la complexitat de les dinàmiques i els funcionaments propis del món de l’art, la precarietat laboral dels artistes i la pressió del pas del temps. Referent a la precarietat laboral i a les dinàmiques arcaiques de les institucions, Rodrigo hi coincideix, ja que un dels seus objectius principals també és el de trencar barreres amb les institucions, iniciar un canvi de dinàmiques que fomentin l’autonomia i el canvi dels fonaments rígids per una arquitectura modulable de les institucions per millorar l’educació a fi de transformar la societat per a tenir un futur millor on la precarietat laboral sigui menor gràcies a l’educació en valors que proposa l’escola activa. Rodrigo posa èmfasi en els sacrificis personals invisibles que realitzem per les nostres decisions laborals, que també té a veure amb el pas del temps de Ubieto. Ubieto (2020) diu “Se te pasa el arroz” posant èmfasi a les línies invisibles que posa el temps, sobretot la càrrega masclista de l’expressió a l’hora de voler ser mare. Ubieto (2020) “Los obstáculos que tienes que valorar y si puedes hacerles frente o no”. Rodrigo (2013) “Uno de los retos es como mantener la vida. El feminismo dice como poner la vida en el centro, pero yo diria al revés, no sólo cómo poner la vida en el centro, sino cómo descentralizar el centro y hacer una conjugacion de vida con la pareja y con otro tipo de relaciones emocionales. Somos personas muy apasionadas y nos desborda nuestro trabajo, pero creo muy importante entrar en dinámicas donde lo efectivo y la vida se pongan en juego más allá de la apuesta personal.” Fins a quin punt hem de deixar per un altre moment projectes artístics importants per la carrera artística a causa de la família o a altres obligacions econòmiques? Com diu Ubieto (2020) “Tener que entrar dentro de la maquinaria mercantil normalizada para cobrar un sueldo al mes” o la precarietat laboral de la qual parla Lorey (2008) “La vida, por el contrario (precisamente en su productividad, en su potencia para crear), fue siempre el efecto de tales relaciones. Y es precisamente este potencial creativo lo que es constitutivo de la paradoja de la subjetivación moderna, entre subordinación y empoderamiento, entre regulación y libertad. El proceso liberal de constitución de la precarización como contradicción inherente no tenía lugar fuera de esta subjetivación, siendo su resultado una mezcla de posiciones sociales, económicas y políticas. En este sentido, la «economización de la vida», que en la actualidad es objeto de lamento, no es un fenómeno completamente neoliberal”.

Seguint aquesta línia, Ubieto (2020) diu “¿Por amor al arte? El disfrute es la recompensa del artista”. Sovint els artistes participem en certàmens o en projectes que no tenen una retribució econòmica directa, sinó que dipositem les nostres esperances en la projecció que podria provocar aquesta participació de cara a aconseguir futures feines o projectes. També hem de tenir en compte el preu inicial a pagar per a la seva realització comparant les dues vessants, com diu Ubieto (2020) “La catapulta que podria suponer el proyecto o el desgaste anímico que puede suponer su fracaso.”

A partir d’aquí s’obre una nova controvèrsia en la qual treballa molt Ubieto: la por al fracàs. En aquest sentit, Rodrigo remarca el menyspreu i la falta de serietat per part de les institucions. Recolzo aquesta crítica amb l’experiència personal a l’hora de presentar el projecte a l’ajuntament del meu poble, fent-se molt evidents la diferència d’objectius amb intenció simbòlica, social i cultural proposats en el projecte amb els interessos de capital simplement de valor econòmic de l’ajuntament. Entenent com a “intenció”, segons el Glossari de la UOC, “el propòsit de l’acció, és a dir, les conseqüències que es busquen i que se n’esperen.” En aquest cas, el de fomentar l’esperit crític, recuperar els lligams intergeneracionals i crear noves dinàmiques de xarxa local i coneixement històric, entre altres, en un context social molt concret i localitzat. Entenent per context social, segons el Glossari de la UOC, “tota aquella realitat, afectada per la vida humana en societat, que, en coincidir en l’espai i el temps, constitueix l’entorn que envolta o engloba qualsevol objecte, agent, acte o fet.” Les institucions, sovint alienes a aquestes característiques, com diu Ruido (2004) “Al propio miedo u a la imposibilidad traducida en autocensura, se une el silenciamiento en la recepción, merced a las entrechas relaciones entre la produción, la distribución y el consumo, un círculo de difícil acceso u más compleja ruptura, que hace casi impensable la presencia de construcciones visuales no reproduictivas, excepto cuando actúan como pequeñas incursones “políticamente correctas” destinadas a producir una plusvalía simbólica muy concreta (una ilusión de conflicto falaz o de pluralidad aparente, por ejemplo) o cuando están a punto de ser asimiladas u convenientemente desactivadas (un proceso constante) por los códigos hegemónicos.” Rodrigo també s’uneix en aquesta direcció quan diu “Poder entender que hay comunidades de aprendizaje que no se estan abordando. Actulmente a los museos hay el gusto fácil, es decir, hacen inclusión social, trabajan con colectivos, desarrollan pedagogías radicales o esperimentales, pero lo interesante es que haya un efecto de desborde colectivo, que es hacia afuera, un desborde que genere otro modelo de pedagogía instituyente, que construya otra institucion.” Les institucions tenen un pes fonamental a l’hora de decidir l’èxit d’un projecte, però s’han de tenir present aquesta sèrie de factors desavantatjosos mencionats per Rodrigo i Ruido. Amb tot, encara té més sentit si hi afegim la lectura indispensable que proposa Ubieto (2020) “la responsabilidad que recae sobre los artistas. Si triumfamos o no, es nuestra culpa.”

Tenint presents totes aquestes idees mencionades, no és d’estranyar que molts artistes ens sentim perduts en algun moment de la nostra vida laboral, com diu Ubieto (2020) “El rechazo, la invisibilidad, la frustracion, estar perdido, la incertidumbre… Son temas muy presentes en los artistas.” I és en aquest punt en el qual hem d’afrontar una decisió molt important, que influeix en la vida personal i laboral. Com diu Ubieto (2020) “”En el exit reside el éxito”, y yo añadiria que en el exit esta el éxito, en el exit del mundo del arte, es decir, en la salida del propio mundo del arte hacia otros mundos, precarios o no, que permitan, no tanto triumfar, pero por lo menos mantenerse en el mundo del arte.” A vegades, hem de canviar la perspectiva que tenim del nostre futur i saber aprofitar al màxim el nostre entorn. Sovint ens passa que tenim les eines, però no sabem en quin ordre utilitzar-les. La meva experiència personal, en aquest sentit, va ser quan una oferta laboral a l’escola del meu poble va completar i donar molta coherència a la idea del projecte que feia anys que tenia al cap. Així doncs, com aquest desencadenant laboral va encaminar el meu futur com a artista i va assentar molt bé les bases per a la configuració del projecte social; de quina manera ensenyar a l’escola m’ha posicionat davant del meu futur com a artista. Alhora, però, recuperant les idees de Ubieto (2020) i Lorey (2008), la necessitat de tornar a estudiar per a afrontar la vida econòmica, sobretot a l’hora de voler formar una família. L’equilibri que suposa dedicar-se al món artístic i la “sort” de poder sostenir la nostra carrera amb una feina propera a l’art.

Una altra lectura molt interessant que aporta Ubieto (2020), que va lligada amb l’anterior del fracàs, és “el caerse y volverse a levantar. La experiéncia nutre la identidad”. Com els nostres fracassos forgen el nostre caràcter i ens preparen per afrontar noves problemàtiques, obligant-nos a evolucionar i a saber afrontar les negatives. M’identifico molt en aquesta idea, ja que la meva experiència a l’hora de participar en certàmens amb el projecte va millorar la seva qualitat i va fer-lo evolucionar i créixer en sentit, alhora també de preparar-me personalment per l’èxit o el fracàs de la candidatura.

Més enllà dels objectius pedagògics que presenta Ubieto, sobretot enfocats des de l’artista envers la societat, em criden molt l’atenció els objectius pedagògics de Rodrigo, no gaire llunyans dels de Ubieto, en el sentit d’educar el sentit crític de la societat sobre el món artístic o mitjançant aquest. Resulta una manera molt eficaç la d’ensenyar els valors socials a través de l’art a les escoles, i és molt decebedor, com a artista, mestra i mare, que no existeixi la carrera de magisteri en especialitat de plàstica. Això provoca, en molts casos, que l’ensenyança de l’assignatura de plàstica sigui impartida per un/a mestre/a no especialitzat en el tema i que no tingui les eines ni coneixements suficients per al foment de tota una sèrie de valors importantíssims per a la societat. Com diu Rodrigo (2013) “La escuela tiene la capacidad de transformar la sociedad.” I també proposa que “La escuela activa, a lo que va, es que el pensamiento actúa sobre el mundo y lo puede transformar. La escuela activa tiene el propósito de “activar” la sociedad, el contexto local y generar este tipo de desbordes de los que hablábamos antes. Y en ese proyecto de crítica institucional es donde debemos situar cuáles son los parámetros de nuestra escuela activa. Y no simplmenete hacer un “didactismo” o un tipo de educacion que parece muy “mona o hippy” y que da una pátina social que puede ser políticamente correcta en estos tiempos neo-liberales.”

Tot i això, s’ha de tenir en compte que l’entrevista realitzada a Rodrigo és del 2013 i que, des d’aquell moment, les institucions han canviat i evolucionat molt; part del seu discurs ja s’ha incorporat al teixit institucional, com es pot veure a la publicació de la LOMLOE del 2020 i dels Real Decrets d’ensenyaments mínims, que porta a la modificació dels currículums a Catalunya entre el 2022 i 2023 i que té en compte alguns dels plantejaments que aporta Rodrigo com, per exemple, la personalització de l’aprenentatge i aprenentatge al llarg de la vida, pel que fa a l’individu (l’alumne) i a l’escola com a agent transformador de la societat, pel que fa a l’esfera col·lectiva (la ciutadania). En particular, la normativa general dels programes d’innovació és del 2015, i des d’aleshores el Departament d’Educació ha implementat tota una sèrie de recursos molt complets i interessants relacionats amb les competències clau en educació artística i cultural, que vetllen pel foment dels valors patrimonials, artístics i de societat amb un programa que prepara consistentment al professorat, dotant-los d’eines i pràctiques molt completes i funcionals. L’objectiu d’aquests programes d’innovació pedagògica, com “Ara Art” o “Apadrinem”, amb una duració de tres anys i que finalitzen amb un certificat per al professorat, és el de fer contactar a l’escola amb agents externs, ja sigui en col·laboració amb una escola artística, un equipament cultural, o institucions, entitats i associacions artístiques, amb l’interès que la comprensió no es quedi en uns sabers que es donen a l’escola, sinó de projectar-los de manera que tinguin unes implicacions més grans i a llarg termini. Aquests programes d’innovació promouen la transformació dels centres educatius a partir de les arts.

BIBLIOGRAFIA

Francisco Vázquez (2002). Espacio social, capital y clases sociales. A F. Vázquez, Pierre Bourdieu: la sociología como crítica de la razón (p. 90-115). Montesinos.

Isabell Lorey (2008). Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales. A AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. (p. 57-78). Traficantes de sueños.

María Ruído (2004). “¡Mamá, quiero ser artista! Apuntes sobre la situación de algunas trabajadoras en el sector de la producción de imágenes, aquí y ahora”. A VVAA, A la deriva por los circuitos de la precariedad femenina. Traficantes de Sueños.

UOC. «Glossari de termes de sociologia de l’art .» Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:

https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/

Rodrigo, Javier. «Entrevista a Javier Rodrigo _ Fundación Cerezales», entrevista feta per Fundación Cerezales. 2013. Enlaç:

https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales

Ubieto, Nerea. «Carta blanca a Nerea Ubieto: Cumplir 35 «, entrevista feta per Maria Pallier per a Metrópòlis. 2020. Enllaç: https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/

Gencat, XTEC – Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. «araArt.» Data d’actualització: 15 de març del 2023. Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:

https://xtec.gencat.cat/ca/innovacio/programes_innovacio/formacio-professional-i-regim-especial/araart/

Transductores. «¿Qué es Transductores?.» Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:

https://transductores.info/que-es-transductores-2/

Gobierno de España. Ministerio de Educación, Formación Professional y Deportes. “Educagob. Portal del Sistema Educativo Español.” Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:

https://educagob.educacionfpydeportes.gob.es/lomloe/ley.html

ACTIVITAT 3 Seminari de contextos i sistemes de l’art LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DEL GUST ESTÉTIC I LA SEVA REPERCUSSIÓ EN L’ART I LA CULTURA.

El bon gust és un resultat d’una bona formació?

A les paraules del document presentat de Pierre Bourdieu hi ha uns punts claus a tenir en compte per entendre sobre la construcció social del gust estètic. Una és la frase cèlebre d’Ovidi: Iinoti nulla cupido (no hi ha desig del qual es desconeix) això ens convida a reflexionar en l’actualitat que vivim sobre el consum, la publicitat i l’ús de la tecnologia per vendre i facilitar-te les compres. Al món de l’art no escapa, el col·leccionisme i la figura de l’artista amb la seva signatura entra dins d’aquest consum. Si no ho veiem no ho volem, desgraciadament en l’actualitat el consum i el desig s’ha multiplicat malaltissament per les falses veritats de les publicitats algorítmiques. Una persona és capaç de desenvolupar un gust estètic concret sense tenir cap contacte ni intencionalitat externa?, perquè aquí és on comença la conquesta escolar, pedagògica i cultural. Tota persona dotada de les mateixes oportunitats i eines obtindrà el mateix gust estètic?, difícil, ja que cada individu encara que tingués les mateixes oportunitats probablement la influència familiar i el seu capital econòmic, social i cultural seria qui il·luminés el gust de la persona. No volem dir que a millor capital, millor bon gust estètic, ja que remarquem que la teva herència cultural és el valor capital més important que defineix i perfila el teu gust.

És una sensibilitat acadèmica o intima singular?

La sensibilitat és un requisit important per valorar una obra d’art, però aquesta capacitat és innata com les singularitats de les persones creadores d’objectes artístics?, o és un procés cultural i acadèmic el que fa sensibilitzar-te amb el que veus? Hi ha germans que amb el mateix volum, estructura i trajectòria poden tenir diferents gustos estètics. Les modes condicionen els gustos, l’obra d’una artista pot passar a ser una demanda social sense plantejament del qual és tenir bon o mal gust, si la pressió social mediàtica es presenta i el teu capital cultural no té els fonaments ben argumentats per aguantar, descartar i filtrar el pes de l’opinió pública. Com l’exemple de l’article de la subhasta de Sotheby’s creat per Renata Ribeiro dos Santos ens il·lustra una societat consumidora de l’obra dels artistes de moda, en aquesta ocasió, de Bansky un artista molt cotitzat, on el col·leccionisme extrem fan que adquirir una obra d’aquest artista augmenti l’estatus i capital econòmic, però això no és sinònim de què el teu capital cultural i social millori.

És més una adquisició de poder que et pot col·locar a la moda de l’actualitat i que fictíciament et dona la medalla del «bon gust». Ja que tenir l’obra pot ser per aparentar i col·leccionar sense cap tipus de valoració social o crítica al mateix artista.

L’artista empatitza amb la necessitat i els interesos de la majoria per tenir més exit?

Una creació artística pot ser creada per empatitzar amb el seu consumidor o objectiu, com ens narra al text Bourdieu que els gustos s’engendren en la trobada entre oferta i demanda, hi ha artistes vinculats a la societat de la seva realitat on configuren tot un relat preparat per meravellar i conquerir la mirada de l’observador, però pot tenir un pol totalment oposat un objectiu amb la capacitat de crear un efecte de rebuig, crítica i qüestionament de la seva realitat.

En naixement d’una societat burgesa marca un diferència amb el capital cultural i social de l’època, com ve ens explica Renata Ribeiro dos Santos al text de Manet i un bar del Folies Bergère (1882) l’atmosfera transmesa a l’obra i tota la informació social que ens detalla la historiadora d’art Griselda Pollock(2018), amb una radiografia del París d’aquell moment ens transmet la importància del naixement d’una nova escala social capaç d’engendrar una nova mirada al gust a l’art.

BIBLIOGRAFIA

Zolberg, V. [Vera]. (2003). Los artistas nacen o se hacen (fragment). En . Sociología de las artes (p. 149-161). ISBN 8480484713

Bourdieu, Pierre . La metamorfosis de los gustos. A: Bourdieu, Pierre . Cuestiones de sociología. Madrid: Akal, 2008. p. 161-172. ISBN 9788446029878

Vázquez, F. [Francisco]. (2002). Espacio social, capital y clases sociales. En Pierre Bourdieu: la sociología como crítica de la razón (p. 90-115). Montesinos. ISBN 8495776227

Arthur Bispo do Rosário: art sense adjectius? Renata Ribeiro dos Santos 2021 PID_00275791

Banksy i la subhasta de Sotheby’s. Renata Ribeiro dos Santos 2021 PID_00275791

Manet i Un bar del Folies Bergère (1882): art com a mirall de la societat Renata Ribeiro dos Santos 2021 PID_00275791

Invitadas. Les dones artistes i les institucions Renata Ribeiro dos Santos 2021 PID_00275791

PAC3 _SEMINARI DE CONTEXTOS I SISTEMES DE L’ART

Controvèrsia

 La construcció social del gust estètic i la seva repercussió en l’art i la cultura

El gust estètic és com una nòria, mai s’atura, sempre va amunt i avall, i el que avui ens sembla genial, demà pot semblar passat de moda o, fins i tot, una bogeria. No és una cosa fixa ni universal, sinó que canvia depenent de l’època, les tendències socials i les ideologies del moment. És com si el que avui ens agrada fos influït per les xarxes socials, les modes, la cultura pop i tot el que està passant al nostre voltant. El que en un temps pot ser considerat art, o un estil, demà pot ser oblidat completament. Això és el que fa que el gust estètic sigui tan voluble.

Un bon exemple d’aquesta transformació és el cas d’Arthur Bispo do Rosário, un home que va passar gran part de la seva vida en un hospital psiquiàtric i va començar a fer art amb materials de rebuig. En el seu moment, les seves obres no només van ser ignorades sinó que se les va veure com a fruit d’una ment «boja». Però amb el temps, les institucions culturals van veure-hi un potencial, i allò que abans era vist com una cosa de bojos va acabar sent reconegut com a art contemporani. Això és la prova de com a mesura que passen els anys, les idees sobre el que esta de moda o es pot vendre dins l’ art es van transformant.Els museus, les galeries, els crítics d’art i els curadors exerceixen un poder enorme a l’hora de definir què es considera art i què no. Aquest poder és evident quan pensem en com s’han gestionat i valorat obres d’art al llarg de la història. Un artista pot ser excepcional en la seva feina, però si no rep el reconeixement d’aquestes institucions, la societat pot continuar ignorant el seu treball. Així, un canvi en les institucions culturals pot provocar un canvi en el gust estètic de la societat.

Això es pot veure en exemples històrics, com la manera en què els artistes contemporanis, que en molts casos provenen de marges socials, han aconseguit més reconeixement gràcies a canvis en les estructures institucionals. Banksy per exemple, pot ser vist com una reacció crítica contra el sistema tradicional de les galeries d’art. Banksy ha sapigut aprofitar les estructures del mercat de l’art, fent comentaris irònics sobre el valor econòmic de les obres i la mercantilització de l’art. Això ens recorda com les institucions i el mercat de l’art també poden definir què considerem art, i com aquest procés pot ser, en certa mesura, independent del contingut de l’obra mateixa.El gust estètic no només és un reflex de les dinàmiques institucionals, sinó també de les jerarquies socials que existeixen en cada moment històric. Les obres d’art no només expressen les idees i els sentiments dels artistes, sinó també les tensions socials i les desigualtats entre classes socials. Un clar exemple de com l’art pot reflectir aquestes divisions és la pintura “Un bar del Folies Bergère” d’Édouard Manet. En aquesta obra, Manet capturava la modernitat de París i les seves divisions socials, mostrant la classe treballadora que servia als llocs d’oci de la burgesia. Aquesta pintura no era només una representació de la vida quotidiana, sinó també una reflexió sobre les estructures de poder i de classe que dominaven la societat.

A mesura que el món es fa més connectat, les xarxes socials han creat una estètica global, on els gustos i les tendències es difonen de manera ràpida i massiva. Aquesta globalització de l’estètica ha fet que els gustos estiguin més homogenis i que certes formes d’art i pràctiques culturals, com els tattoos o certs estils de moda, siguin valorats a tot el món, independentment del context social o cultural original. Les xarxes socials han amplificat aquest fenomen, ja que permeten que qualsevol persona pugui mostrar la seva obra o estil, creant una nova dinàmica de consum estètic basat en la immediatesa i la visibilitat. Això ha provocat que l’estètica es converteixi sovint en un chiringuito de mercadillo, valorat no tant pel seu contingut profund, sinó per la seva capacitat d’atraure l’atenció i de ser compartida.

Aquesta dinàmica també ha impactat la manera com les persones valoren l’art en general. El consum visual ràpid, característic de les xarxes socials, fa que moltes obres d’art siguin apreciades per la seva capacitat de generar una reacció instantània, com un «like» o un comentari, més que per la seva profunditat o el seu context. Però aquest no és l’únic canvi important en la història de l’art. Un altre exemple clar és la manera en què les dones han estat tractades a la història de l’art i com ara hi han noves maneres de generar “art” que han trobat per vendre o vendre’s.

Tradicionalment, les dones han estat excloses dels grans corrents artístics. Linda Nochlin, una important historiadora de l’art, va escriure un article anomenat “Why Have There Been No Great Women Artists?” on posa en dubte el motiu pel qual no hi havia dones reconegudes com a grans artistes. Nochlin argumenta que les dones no havien estat reconegudes per les mateixes condicions socials que els homes, com l’accés a la formació artística o les oportunitats per mostrar la seva obra. Aquesta mirada crítica sobre la història de l’art és important perquè ens ajuda a veure que la manera com valorem l’art, com el reconeixement de la obra de les dones o fins i tot el reconeixement de certes pràctiques, no és una cosa natural, sinó que depèn de qui té poder en cada moment .

Kierkegaard va pensar molt sobre la importància de viure una vida autèntica, una vida en què les decisions i les accions siguin pròpies i no dictades per les normes socials. Per ell, l’art i la vida en general s’han de viure amb autenticitat, és a dir, amb la llibertat de ser un mateix sense preocupar-se pel que els altres pensin. Ell diria que el valor d’aquest acte no es troba en el que la societat pensa, sinó en la capacitat d’una persona per viure segons els seus propis valors i desitjos. Els tattoos, per tant, poden ser vistos com una forma de resistència a les convencions socials i com una manera d’afirmar la llibertat individual.

Jo mateix he canviat la meva manera de veure els tattoos amb el temps, en gran part gràcies a les xarxes socials. Quan era més jove, pensava que només en portaven persones que pertenyíen a bandes o feien malifetes. Però a mesura que he anat veient com persones de tots els àmbits de la vida comparteixen els seus tattoos online, he començat a veure’ls com una forma d’expressió personal. Ara penso que un tattoo no només és una manera de decoració corporal, sinó també una forma de comunicar qui ets, què valores i com et relaciones amb el món. Abans, la valoració de l’art estava molt controlada per institucions i experts. Els museus, les galeries d’art i els crítics tenien el poder de decidir què era considerat art i què no. Ara, amb l’auge de les xarxes socials, tothom té una plataforma per mostrar les seves creacions i opinions. Això ha fet que el gust estètic sigui més divers i menys c Veure com els tatuadors comparteixen les seves obres a través de instagram ha canviat la meva percepció d’aquesta pràctica. Ja no veig els tatuatges només com una expressió de rebel·lia, sinó com una forma d’art legítima que mereix el mateix respecte que altres formes artístiques més tradicionals. 

Aquest canvi en la percepció social també m’ha fet adonar-me de com les xarxes poden reforçar o desafiar estereotips. Per exemple, he vist que molts artistes que es dediquen al tattoo utilitzen les xarxes per discutir les seves tècniques, educant el públic sobre el valor d’aquest tipus d’art. 

El gust estètic l’anem construint a mesura que anem avançant.Aquesta evolució m’ha fet repensar la manera com valoro l’art i com percebo certes el meu àmbit . Ara crec que el gust estètic no només és una qüestió de normes socials o de gust personal, sinó també un reflex de les oportunitats i les llibertats individuals que tenim per expressar-nos. I és aquesta llibertat, que Kierkegaard descriu com una part fonamental de la vida, la que més valoro en la meva pròpia visió sobre l’art.

Bibliografia 

Kadh, Luis (2013, 24 desembre). Arthur Bispo do Rosário [vídeo en línia]. [Data de consulta: 2 d’agost de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?v=ISt22V1U-hY>

Morais, Frederico (1990). «A reconstrução do universo segundo Arthur Bispo do Rosário». A: Registros da minha passagem pela Terra: Arthur Bispo do Rosário (pàg. 17-25). São Paulo: Museu de Arte Contemporânea da Universidade de São Paulo MAC-USP.

Banksyfilm (2018, 17 octubre). Shredding the Girl and Balloon – The Director’s half cut [vídeo en línia]. [Data de consulta: 11 de juliol de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?time_continue=170&v=vxkwRNIZgdY>

Banksyfilm (2019, 22 mayo). Street artist in Venice [vídeo en línea]. [Data de consulta: 15 de juliol de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?v=C2YRRS5aBRw>

Folies Bergère. «Du 19ème au 21ème siècle…». Folies Bergère. [Data de consulta: 3 de desembre de 2020]. <https://www.foliesbergere.com/fr/trois-siecles-d-histoire>

Jones, Christopher P. (17 d’agost de 2019).«Great Paintings: A Bar at the Folies-Bergère by Édouard Manet». Thinksheet. [Data de consulta: 19 de novembre de 2020]. <https://medium.com/thinksheet/great-paintings-a-bar-at-the-folies-berg%C3%A8re-by-%C3%A9douard-manet-a6f444cca167>

López Fernández Cao, Marián (2020). «“No es el Museo, es el XIX, amigo” o anímense a leer a Simone de Beauvoir». M-Arte y Cultura Visual.  [Data de consulta: 15 de novembre de 2020]. <https://www.m-arteyculturavisual.com/2020/10/07/no-es-el-museo-es-el-siglo-xx-amigo>

MAV (octubre de 2020). «Invitadas. Comunicado MAV». M-Arte y Cultura Visual. [Data de consulta: 13 de novembre de 2020]. <https://www.m-arteyculturavisual.com/2020/10/14/invitadas-comunicado-mav/>

Bourdieu, P. (1988). La distinción. Criterio y bases sociales del gusto. Barcelona: Taurus. (1a. ed. 1979).

Bourdieu, P. (2010). El sentido social del gusto. Elementos para una sociología de la cultura. Buenos Aires: Siglo XXI Editores.

Debat síncron

Durant el debat sobre el gust estètic, es van tocar temes molt interessants, com la distinció entre «cultura alta» i «cultura baixa», i com el gust per l’art i la bellesa evoluciona amb el temps. Un dels punts que més va generar discussió va ser la manera com les persones de diferents llocs, com Europa i Àfrica, tenen percepcions estètiques tan distintes, influïdes per les seves tradicions, història i contextos socials. A la cultura europea, per exemple, les tendències d’art i disseny solen venir marcades per un cert elitisme, amb un gust per l’art clàssic i acadèmic que fa dècades dominava la societat. En canvi, a Àfrica, les seves formes d’expressió artística responen a valors molt diferents, lligats a la seva història, cosmovisió i, en molts casos, a la funcionalitat més que a la simple bellesa estètica.

Però, des del meu punt de vista com a tatuador, el debat va tenir un gir interessant. He vist de primera mà com les modes i les preferències estètiques poden canviar radicalment, sobretot gràcies a les xarxes socials. Fa uns anys, els tatuatges més grans, amb línies gruixudes, tipus «talegueros» o inspirats pel rock, eren els més buscats. Però, en els darrers temps, els tatuatges amb línia fina i dissenys minimalistes han començat a dominar el mercat, com una nova tendència emergent que s’ha viralitzat a través de plataformes com Instagram. Aquest canvi ha estat tan ràpid que, per a aquells que treballem en el sector, ha sigut gairebé impossible no notar-lo. De fet, un cop entres dins del circuit de guanyar diners amb aquesta professió, et vas adonant de com el gust de les persones pot canviar de manera tan dràstica per influència de les xarxes. 

Imagina que el gust estètic és com una gran moda que canvia de temps en temps. És com quan una temporada portem samarretes de colors clars i l’altra portem samarretes de colors foscos, i tot el món decideix què està de moda segons el que a tothom li agrada. Però el que ens agrada no és sempre el mateix. Depèn d’on visquem, de quan vivim i de les persones que ens envolten. Això és perquè la moda canvia amb el temps, i el que abans no era considerat bonic o important, ara pot ser-ho. El més important és que nosaltres decidim per nosaltres mateixos i tinguem un pensament clar sobre el que enss agrada i perquè ens agrada.

Guillem Alfonso-Kuban Alocén