ACTIVITAT 3 Seminari de contextos i sistemes de l’art LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DEL GUST ESTÉTIC I LA SEVA REPERCUSSIÓ EN L’ART I LA CULTURA.

El bon gust és un resultat d’una bona formació?

A les paraules del document presentat de Pierre Bourdieu hi ha uns punts claus a tenir en compte per entendre sobre la construcció social del gust estètic. Una és la frase cèlebre d’Ovidi: Iinoti nulla cupido (no hi ha desig del qual es desconeix) això ens convida a reflexionar en l’actualitat que vivim sobre el consum, la publicitat i l’ús de la tecnologia per vendre i facilitar-te les compres. Al món de l’art no escapa, el col·leccionisme i la figura de l’artista amb la seva signatura entra dins d’aquest consum. Si no ho veiem no ho volem, desgraciadament en l’actualitat el consum i el desig s’ha multiplicat malaltissament per les falses veritats de les publicitats algorítmiques. Una persona és capaç de desenvolupar un gust estètic concret sense tenir cap contacte ni intencionalitat externa?, perquè aquí és on comença la conquesta escolar, pedagògica i cultural. Tota persona dotada de les mateixes oportunitats i eines obtindrà el mateix gust estètic?, difícil, ja que cada individu encara que tingués les mateixes oportunitats probablement la influència familiar i el seu capital econòmic, social i cultural seria qui il·luminés el gust de la persona. No volem dir que a millor capital, millor bon gust estètic, ja que remarquem que la teva herència cultural és el valor capital més important que defineix i perfila el teu gust.

És una sensibilitat acadèmica o intima singular?

La sensibilitat és un requisit important per valorar una obra d’art, però aquesta capacitat és innata com les singularitats de les persones creadores d’objectes artístics?, o és un procés cultural i acadèmic el que fa sensibilitzar-te amb el que veus? Hi ha germans que amb el mateix volum, estructura i trajectòria poden tenir diferents gustos estètics. Les modes condicionen els gustos, l’obra d’una artista pot passar a ser una demanda social sense plantejament del qual és tenir bon o mal gust, si la pressió social mediàtica es presenta i el teu capital cultural no té els fonaments ben argumentats per aguantar, descartar i filtrar el pes de l’opinió pública. Com l’exemple de l’article de la subhasta de Sotheby’s creat per Renata Ribeiro dos Santos ens il·lustra una societat consumidora de l’obra dels artistes de moda, en aquesta ocasió, de Bansky un artista molt cotitzat, on el col·leccionisme extrem fan que adquirir una obra d’aquest artista augmenti l’estatus i capital econòmic, però això no és sinònim de què el teu capital cultural i social millori.

És més una adquisició de poder que et pot col·locar a la moda de l’actualitat i que fictíciament et dona la medalla del «bon gust». Ja que tenir l’obra pot ser per aparentar i col·leccionar sense cap tipus de valoració social o crítica al mateix artista.

L’artista empatitza amb la necessitat i els interesos de la majoria per tenir més exit?

Una creació artística pot ser creada per empatitzar amb el seu consumidor o objectiu, com ens narra al text Bourdieu que els gustos s’engendren en la trobada entre oferta i demanda, hi ha artistes vinculats a la societat de la seva realitat on configuren tot un relat preparat per meravellar i conquerir la mirada de l’observador, però pot tenir un pol totalment oposat un objectiu amb la capacitat de crear un efecte de rebuig, crítica i qüestionament de la seva realitat.

En naixement d’una societat burgesa marca un diferència amb el capital cultural i social de l’època, com ve ens explica Renata Ribeiro dos Santos al text de Manet i un bar del Folies Bergère (1882) l’atmosfera transmesa a l’obra i tota la informació social que ens detalla la historiadora d’art Griselda Pollock(2018), amb una radiografia del París d’aquell moment ens transmet la importància del naixement d’una nova escala social capaç d’engendrar una nova mirada al gust a l’art.

BIBLIOGRAFIA

Zolberg, V. [Vera]. (2003). Los artistas nacen o se hacen (fragment). En . Sociología de las artes (p. 149-161). ISBN 8480484713

Bourdieu, Pierre . La metamorfosis de los gustos. A: Bourdieu, Pierre . Cuestiones de sociología. Madrid: Akal, 2008. p. 161-172. ISBN 9788446029878

Vázquez, F. [Francisco]. (2002). Espacio social, capital y clases sociales. En Pierre Bourdieu: la sociología como crítica de la razón (p. 90-115). Montesinos. ISBN 8495776227

Arthur Bispo do Rosário: art sense adjectius? Renata Ribeiro dos Santos 2021 PID_00275791

Banksy i la subhasta de Sotheby’s. Renata Ribeiro dos Santos 2021 PID_00275791

Manet i Un bar del Folies Bergère (1882): art com a mirall de la societat Renata Ribeiro dos Santos 2021 PID_00275791

Invitadas. Les dones artistes i les institucions Renata Ribeiro dos Santos 2021 PID_00275791

PAC3 _SEMINARI DE CONTEXTOS I SISTEMES DE L’ART

Controvèrsia

 La construcció social del gust estètic i la seva repercussió en l’art i la cultura

El gust estètic és com una nòria, mai s’atura, sempre va amunt i avall, i el que avui ens sembla genial, demà pot semblar passat de moda o, fins i tot, una bogeria. No és una cosa fixa ni universal, sinó que canvia depenent de l’època, les tendències socials i les ideologies del moment. És com si el que avui ens agrada fos influït per les xarxes socials, les modes, la cultura pop i tot el que està passant al nostre voltant. El que en un temps pot ser considerat art, o un estil, demà pot ser oblidat completament. Això és el que fa que el gust estètic sigui tan voluble.

Un bon exemple d’aquesta transformació és el cas d’Arthur Bispo do Rosário, un home que va passar gran part de la seva vida en un hospital psiquiàtric i va començar a fer art amb materials de rebuig. En el seu moment, les seves obres no només van ser ignorades sinó que se les va veure com a fruit d’una ment «boja». Però amb el temps, les institucions culturals van veure-hi un potencial, i allò que abans era vist com una cosa de bojos va acabar sent reconegut com a art contemporani. Això és la prova de com a mesura que passen els anys, les idees sobre el que esta de moda o es pot vendre dins l’ art es van transformant.Els museus, les galeries, els crítics d’art i els curadors exerceixen un poder enorme a l’hora de definir què es considera art i què no. Aquest poder és evident quan pensem en com s’han gestionat i valorat obres d’art al llarg de la història. Un artista pot ser excepcional en la seva feina, però si no rep el reconeixement d’aquestes institucions, la societat pot continuar ignorant el seu treball. Així, un canvi en les institucions culturals pot provocar un canvi en el gust estètic de la societat.

Això es pot veure en exemples històrics, com la manera en què els artistes contemporanis, que en molts casos provenen de marges socials, han aconseguit més reconeixement gràcies a canvis en les estructures institucionals. Banksy per exemple, pot ser vist com una reacció crítica contra el sistema tradicional de les galeries d’art. Banksy ha sapigut aprofitar les estructures del mercat de l’art, fent comentaris irònics sobre el valor econòmic de les obres i la mercantilització de l’art. Això ens recorda com les institucions i el mercat de l’art també poden definir què considerem art, i com aquest procés pot ser, en certa mesura, independent del contingut de l’obra mateixa.El gust estètic no només és un reflex de les dinàmiques institucionals, sinó també de les jerarquies socials que existeixen en cada moment històric. Les obres d’art no només expressen les idees i els sentiments dels artistes, sinó també les tensions socials i les desigualtats entre classes socials. Un clar exemple de com l’art pot reflectir aquestes divisions és la pintura “Un bar del Folies Bergère” d’Édouard Manet. En aquesta obra, Manet capturava la modernitat de París i les seves divisions socials, mostrant la classe treballadora que servia als llocs d’oci de la burgesia. Aquesta pintura no era només una representació de la vida quotidiana, sinó també una reflexió sobre les estructures de poder i de classe que dominaven la societat.

A mesura que el món es fa més connectat, les xarxes socials han creat una estètica global, on els gustos i les tendències es difonen de manera ràpida i massiva. Aquesta globalització de l’estètica ha fet que els gustos estiguin més homogenis i que certes formes d’art i pràctiques culturals, com els tattoos o certs estils de moda, siguin valorats a tot el món, independentment del context social o cultural original. Les xarxes socials han amplificat aquest fenomen, ja que permeten que qualsevol persona pugui mostrar la seva obra o estil, creant una nova dinàmica de consum estètic basat en la immediatesa i la visibilitat. Això ha provocat que l’estètica es converteixi sovint en un chiringuito de mercadillo, valorat no tant pel seu contingut profund, sinó per la seva capacitat d’atraure l’atenció i de ser compartida.

Aquesta dinàmica també ha impactat la manera com les persones valoren l’art en general. El consum visual ràpid, característic de les xarxes socials, fa que moltes obres d’art siguin apreciades per la seva capacitat de generar una reacció instantània, com un «like» o un comentari, més que per la seva profunditat o el seu context. Però aquest no és l’únic canvi important en la història de l’art. Un altre exemple clar és la manera en què les dones han estat tractades a la història de l’art i com ara hi han noves maneres de generar “art” que han trobat per vendre o vendre’s.

Tradicionalment, les dones han estat excloses dels grans corrents artístics. Linda Nochlin, una important historiadora de l’art, va escriure un article anomenat “Why Have There Been No Great Women Artists?” on posa en dubte el motiu pel qual no hi havia dones reconegudes com a grans artistes. Nochlin argumenta que les dones no havien estat reconegudes per les mateixes condicions socials que els homes, com l’accés a la formació artística o les oportunitats per mostrar la seva obra. Aquesta mirada crítica sobre la història de l’art és important perquè ens ajuda a veure que la manera com valorem l’art, com el reconeixement de la obra de les dones o fins i tot el reconeixement de certes pràctiques, no és una cosa natural, sinó que depèn de qui té poder en cada moment .

Kierkegaard va pensar molt sobre la importància de viure una vida autèntica, una vida en què les decisions i les accions siguin pròpies i no dictades per les normes socials. Per ell, l’art i la vida en general s’han de viure amb autenticitat, és a dir, amb la llibertat de ser un mateix sense preocupar-se pel que els altres pensin. Ell diria que el valor d’aquest acte no es troba en el que la societat pensa, sinó en la capacitat d’una persona per viure segons els seus propis valors i desitjos. Els tattoos, per tant, poden ser vistos com una forma de resistència a les convencions socials i com una manera d’afirmar la llibertat individual.

Jo mateix he canviat la meva manera de veure els tattoos amb el temps, en gran part gràcies a les xarxes socials. Quan era més jove, pensava que només en portaven persones que pertenyíen a bandes o feien malifetes. Però a mesura que he anat veient com persones de tots els àmbits de la vida comparteixen els seus tattoos online, he començat a veure’ls com una forma d’expressió personal. Ara penso que un tattoo no només és una manera de decoració corporal, sinó també una forma de comunicar qui ets, què valores i com et relaciones amb el món. Abans, la valoració de l’art estava molt controlada per institucions i experts. Els museus, les galeries d’art i els crítics tenien el poder de decidir què era considerat art i què no. Ara, amb l’auge de les xarxes socials, tothom té una plataforma per mostrar les seves creacions i opinions. Això ha fet que el gust estètic sigui més divers i menys c Veure com els tatuadors comparteixen les seves obres a través de instagram ha canviat la meva percepció d’aquesta pràctica. Ja no veig els tatuatges només com una expressió de rebel·lia, sinó com una forma d’art legítima que mereix el mateix respecte que altres formes artístiques més tradicionals. 

Aquest canvi en la percepció social també m’ha fet adonar-me de com les xarxes poden reforçar o desafiar estereotips. Per exemple, he vist que molts artistes que es dediquen al tattoo utilitzen les xarxes per discutir les seves tècniques, educant el públic sobre el valor d’aquest tipus d’art. 

El gust estètic l’anem construint a mesura que anem avançant.Aquesta evolució m’ha fet repensar la manera com valoro l’art i com percebo certes el meu àmbit . Ara crec que el gust estètic no només és una qüestió de normes socials o de gust personal, sinó també un reflex de les oportunitats i les llibertats individuals que tenim per expressar-nos. I és aquesta llibertat, que Kierkegaard descriu com una part fonamental de la vida, la que més valoro en la meva pròpia visió sobre l’art.

Bibliografia 

Kadh, Luis (2013, 24 desembre). Arthur Bispo do Rosário [vídeo en línia]. [Data de consulta: 2 d’agost de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?v=ISt22V1U-hY>

Morais, Frederico (1990). «A reconstrução do universo segundo Arthur Bispo do Rosário». A: Registros da minha passagem pela Terra: Arthur Bispo do Rosário (pàg. 17-25). São Paulo: Museu de Arte Contemporânea da Universidade de São Paulo MAC-USP.

Banksyfilm (2018, 17 octubre). Shredding the Girl and Balloon – The Director’s half cut [vídeo en línia]. [Data de consulta: 11 de juliol de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?time_continue=170&v=vxkwRNIZgdY>

Banksyfilm (2019, 22 mayo). Street artist in Venice [vídeo en línea]. [Data de consulta: 15 de juliol de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?v=C2YRRS5aBRw>

Folies Bergère. «Du 19ème au 21ème siècle…». Folies Bergère. [Data de consulta: 3 de desembre de 2020]. <https://www.foliesbergere.com/fr/trois-siecles-d-histoire>

Jones, Christopher P. (17 d’agost de 2019).«Great Paintings: A Bar at the Folies-Bergère by Édouard Manet». Thinksheet. [Data de consulta: 19 de novembre de 2020]. <https://medium.com/thinksheet/great-paintings-a-bar-at-the-folies-berg%C3%A8re-by-%C3%A9douard-manet-a6f444cca167>

López Fernández Cao, Marián (2020). «“No es el Museo, es el XIX, amigo” o anímense a leer a Simone de Beauvoir». M-Arte y Cultura Visual.  [Data de consulta: 15 de novembre de 2020]. <https://www.m-arteyculturavisual.com/2020/10/07/no-es-el-museo-es-el-siglo-xx-amigo>

MAV (octubre de 2020). «Invitadas. Comunicado MAV». M-Arte y Cultura Visual. [Data de consulta: 13 de novembre de 2020]. <https://www.m-arteyculturavisual.com/2020/10/14/invitadas-comunicado-mav/>

Bourdieu, P. (1988). La distinción. Criterio y bases sociales del gusto. Barcelona: Taurus. (1a. ed. 1979).

Bourdieu, P. (2010). El sentido social del gusto. Elementos para una sociología de la cultura. Buenos Aires: Siglo XXI Editores.

Debat síncron

Durant el debat sobre el gust estètic, es van tocar temes molt interessants, com la distinció entre «cultura alta» i «cultura baixa», i com el gust per l’art i la bellesa evoluciona amb el temps. Un dels punts que més va generar discussió va ser la manera com les persones de diferents llocs, com Europa i Àfrica, tenen percepcions estètiques tan distintes, influïdes per les seves tradicions, història i contextos socials. A la cultura europea, per exemple, les tendències d’art i disseny solen venir marcades per un cert elitisme, amb un gust per l’art clàssic i acadèmic que fa dècades dominava la societat. En canvi, a Àfrica, les seves formes d’expressió artística responen a valors molt diferents, lligats a la seva història, cosmovisió i, en molts casos, a la funcionalitat més que a la simple bellesa estètica.

Però, des del meu punt de vista com a tatuador, el debat va tenir un gir interessant. He vist de primera mà com les modes i les preferències estètiques poden canviar radicalment, sobretot gràcies a les xarxes socials. Fa uns anys, els tatuatges més grans, amb línies gruixudes, tipus «talegueros» o inspirats pel rock, eren els més buscats. Però, en els darrers temps, els tatuatges amb línia fina i dissenys minimalistes han començat a dominar el mercat, com una nova tendència emergent que s’ha viralitzat a través de plataformes com Instagram. Aquest canvi ha estat tan ràpid que, per a aquells que treballem en el sector, ha sigut gairebé impossible no notar-lo. De fet, un cop entres dins del circuit de guanyar diners amb aquesta professió, et vas adonant de com el gust de les persones pot canviar de manera tan dràstica per influència de les xarxes. 

Imagina que el gust estètic és com una gran moda que canvia de temps en temps. És com quan una temporada portem samarretes de colors clars i l’altra portem samarretes de colors foscos, i tot el món decideix què està de moda segons el que a tothom li agrada. Però el que ens agrada no és sempre el mateix. Depèn d’on visquem, de quan vivim i de les persones que ens envolten. Això és perquè la moda canvia amb el temps, i el que abans no era considerat bonic o important, ara pot ser-ho. El més important és que nosaltres decidim per nosaltres mateixos i tinguem un pensament clar sobre el que enss agrada i perquè ens agrada.

Guillem Alfonso-Kuban Alocén

La controvèrsia “Construccions i transformacions de la definició d’artista” té molts vessants molt interessants; la part filosòfica que aborda Zolberg, però també la part més realista, del dia a dia, de la qual parla Lorey. Tal com diu l’enunciat de l’activitat, l’estudi de la sociologia de l’art gira entorn de dues direccions: la que exerceix la societat en la pràctica de l’art i la influència que té l’art sobre la societat. Penso que les dues direccions de pensament es retroalimenten, una depèn de l’altra, però crec que es té poc en compte el concepte bàsic de la creació de l’art. Perquè l’art pugui influenciar i pugui ser influenciat, primer s’ha de crear, ha d’existir com a tal.

La presa de la decisió de dedicar-se a quelcom alternatiu com és l’art implica moltes conseqüències; des d’acceptar la responsabilitat d’emprendre, fins a renunciar a una estabilitat econòmica treballant per compte d’altri. Però abans d’afrontar aquestes condicions, és necessari reunir una sèrie de característiques que permetin la decisió esmentada, com explica el Glossari de Sociologia de la UOC amb la “Teoria de les Espècies de Capital”, és a dir, el “conjunt de béns que serveixen per a produir altres béns”. (UOC, 2024) Aquest tema l’aborda amb molt de detall Lorey amb el llibre “Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales”, en el qual parla de totes les decisions que són imprescindibles perquè un artista es desenvolupi com a tal i totes les decisions que afecten directament la vida personal i laboral. El punt principal del qual parla Lorey és la llibertat “para mantener la actitud que acabamos de sugerir resulta crucial la creencia de que hemos elegido nuestras propias situaciones, tanto vitales como laborales, u de que podemos realizarlas de manera relativamente libre y autónoma.” (Lorey, 2008). Lligat amb això, també parla de la propietat i de la seva importància perque l’individu sigui independent i “libre del sistema tradicional de servidumbre y seguridad” (Lorey, 2008), referint-se a temps passants, però crec que molt presents avui en dia. Una reflexió personal, en aquest sentit, és que el meu marit i jo ens podem dedicar exclusivament a l’art gràcies a tenir una casa en propietat d’herència familiar, cosa que molts amics artistes no poden fer i han d’afrontar un lloguer i, per tant, destinar hores a una feina no artística per afrontar les despeses vitals de l’habitatge.

Més enllà dels elements físics, també s’ha de tenir en compte que es tracta d’una decisió personal imprescindible per a l’autonomia “esta relacion consigo mismo está basada en la idea de tener una naturaleza y eséncia interior; lo que consituye en último término la individualidad única de cada uno” (Lorey, 2008). Ha d’existir la llavor d’un pensament alternatiu per a esdevenir quelcom més individual, amb poder de decisió sobre un mateix, amb pensament crític. “Hasta hoy persiste la idea de que los sujetos tienen la capacidad o la necesidad de modelarse y diseñarse a sí mismos y a su propia vida, de forma libre y autónoma y de acuerdo con sus propias decisiones. No es por lo tanto fácil percibir este tipo de relaciones de poder ya que por lo común vienen de la mano de decisiones propias y libres, como pueda ser un punto de vista personal, y hasta hoy producen el deseo de preguntar ¿quién soy yo?, ¿cómo puedo realizar mi potencialidades?, ¿cómo puedo encontrarme y desarrollar al máximo la esencia de mi ser?“ (Lorey, 2008). I continua amb la conclusió “Básicamente, el gobierno de sí gubernamental tiene lugar en una aparente paradoja. Gobernarse, controlarse, disciplinar se y empoderarse, lo que, en este sentido, significa ser libre.” (Lorey, 2008). Amb aquesta reflexió no puc evitar el pensament que la societat en la qual vivim no només rebutja aquesta actitud sinó que la menysprea, i que qui segueix un estil de vida més comú, se n’orgulleix de la seva decisió d’haver triat el camí fàcil. En general, crec que gran part de la població se sent molt més còmode si algú altre pren les decisions en lloc seu; així eviten la responsabilitat d’acceptar els errors, poden culpar al sistema i gaudeixen de tranquil·litat mental, perdent el control de la seva pròpia vida. “La “economización de la vida” se refiere, por lo general, a ciertas tesis simplificadas: no sería ya solo el trabajo, sino la vida la que estaría en disposicion de los intereses económicos explotadores; no sería posible separar trabajo y vida”. (Lorey, 2008). Sóc conscient que és una reflexió molt frívola i que també hi ha una gran part de la població que no té més remei que formar part del sistema, ja que les seves condicions no són les millors per a decidir sobre la pròpia vida laboral. Per això crec que és tan important el factor de tenir temps: temps per pensar, temps per decidir, temps per emprendre, temps per desenvolupar les habilitats, temps per corregir els errors. Penso que el tret principal característic d’un artista o simplement d’algú que pensa diferent, és entendre el valor que té, ja que el temps és vida.

Una vegada presa aquesta decisió, s’ha de crear art. I és així, en forma imperativa; si crear art en unes circumstàncies normals no és senzill, és encara més complicat si hi sumem una pressió moral i econòmica. Vera Zolberg ens posa en context amb un fragment del seu llibre “¿Los artistas nacen o se hacen?”, procurant respondre la pregunta que porta per títol el llibre. Referint-se a Bourdieu i a Becker, “Ninguno de los dos da por supuesta la existencia del arte como una categoría, sino que consideran que está socialmente construido”. (Zolberg, 2002). Lorey ha explicat molt detalladament aquesta construcció física, tangible, i Zolberg ens apropa més a la part filosòfica de la construcció de la figura de l’artista. Zolberg explica que per a Boudrieu, “cuando se ocupa de las artes y de los artistas, sostiene que una sociología de la creación artistica solo puede conseguir validez mediante una concepción de los creadores como actores dentro de un campo que incluye la producción y el consumo. Como él afirma, «la sociología de las obras culturales debe tomar como su objeto la totalidad de relaciones (objetivas, y también aquellas que se efectúan en forma de interacciones) entre el artista y otros artistas, y más allá de ellas, la totalidad de los actores implicados en la producción de la obra o, al menos, en el valor social de la obra (críticos, directores de galerías, mecenas, etc.) […] Lo que la gente llama ‘creación’ es la conjunción de un habitas socialmente constituido y una cierta posición (estatus), bien ya constituida o posible, en la división del trabajo de producción cultural (y, además, en un segundo grado), en la división del trabajo de dominación» (Bourdieu, 1980: 208-212).” (Zolberg, 2002). Així doncs, el món de les arts, socialment imaginat com un univers hippie utòpic, resulta tenir un esquema social gens llunyà de la societat del sistema de què parlava Lorey. Paradoxalment, el món artístic és elitista.

Tot i això, depèn molt la reacció de l’artista i la postura que adopta vers aquesta situació, i és en aquest punt on, des del meu parer, es divideixen els artistes “reals” dels artistes “màrqueting”. Els artistes “màrqueting” pinten amb l’únic objectiu d’assolir una meta econòmica, destinant molt de temps a la construcció de la seva figura social. Per contra, els artistes “reals” tenen la necessitat de pintar, és quelcom terapèutic, necessari per a la salut mental. L’objectiu de les seves peces és personal, i tot el que n’esdevingui després és secundari. Aquests artistes utilitzen les seves problemàtiques personals com a font d’inspiració per a la creació del seu material artístic, un procés terapèutic, essent el resultat una obra real que posa en focus no només la importància de la teràpia en l’art, sinó també el tipus de problemàtica social que afronta l’artista. “¿Cuál es el origen emocional de la creatividad de estos artistas? Desafortunadamente, conocemos muy poco sobre sus supuestos estados emocionales, y el análisis retrospectivo está obstaculizado por los mitos promovidos por partes interesadas, entre las que en algunos casos se incluyen los propios artistas.” (Zolberg, 2002). Més enllà de la part simbòlica o argumental que implica el fet de crear art, des del meu punt de vista crec en iguals condicions la intuïció artística i la tècnica apresa, sempre que la tècnica s’utilitzi per a donar-se un nou enfocament a sí mateixa, allunyant-se del virtuosisme. “Para la conceptualización de Becker resulta esencial conocer el proceso mediante el cual el arte ocurre o aparece. Nos muestra de una manera convincente que no es, como se afirma en el mito romántico, la acción espontánea de un genio, sino la acción colectiva de una variedad de actores sociales, muchos de los cuales normalmente no son designados como artistas.” (Zolberg, 2002). La inspiració o la sort no existeixen, ni en l’art ni en qualsevol altre món. És una qüestió passional, de perseverança, de saber utilitzar l’eclecticisme i aprendre de la feina feta; la inspiració beu d’un aprenentatge infinit.

Paral·lelament a això també m’ha cridat molt l’atenció el documental de RTV de «Los Oficios de la Cultura» de Raquel Ponce i Soledad Lorenzo, en què descriu el dia a dia o la feina duta a terme en una galeria d’art, cap als anys 2005. Podríem dir, que en un sentit social artístic, la sort sí que existeix, sempre supeditada a una gran feina prèvia, on hi encaixa l’expressió “ser en el moment oportú en el lloc oportú”. Paradoxalment, es pot dir que el principal objectiu d’un artista és entrar dins la roda del sistema: realitzar exposicions individuals i col·lectives, mantenir relacions comercials amb galeries, participar com a artista convidat en grans esdeveniments, realitzar ponències i masterclass…, en definitiva, esdevenir un referent artístic. Un fet que m’ha cridat l’atenció veient el documental és com l’equip de la galeria acull d’una manera tan propera i senzilla l’artista seleccionada.

En definitiva, les aportacions principals sobre la controvèrsia “Construccions i transformacions de l’artista” són, en orígen, el fet bàsic de l’existència de les peces artístiques, que va lligat amb la importància de la decisió primordial que és dedicar-se a un tema cultural i la importància d’aquesta decisió, asumint tot el que implica. En deriva també la reflexió de la dificultat de produir projectes personals i la pressió de treure’n un rendiment econòmic, cosa que acaba desenvocant, molt sovint, a alternatives professionals, artístiques també, com ara impartir classes.

Per acabar, una reflexió que m’ha cridat l’atenció, és quan Lorrey diu que «Se trata de individuos instruidos o muy instruidos, por lo general entre veinticinco y cuarenta años, sin hijos o hijas, en situación de empleo precario de forma más o menos intencionada. Persiguen trabajos temporales, viven sobre proyectos y persiguen contratos de trabajo con varios clientes al mismo tiempo, o al menos uno tras otro, por lo general sin seguro de enfermedad, vacaciones pagadas ni subsidio de desempleo; sus empleos no les cubren la seguridad social y por lo tanto no gozan de ninguna, o sólo de una mínima protección social. La semana de cuarenta horas de trabajo es una ilusión. El tiempo de trabajo y el tiempo libre no tienen fronteras definidas. El trabajo y el ocio ya no se pueden separar. Invierten el tiempo de trabajo no remunerado en acumular una gran cantidad de saber por el que no se les paga, pero que de forma natural se exige y se utiliza en las situaciones de trabajo remunerado» (Lorey, 2008). Llegint aquestes paraules de Lorey no puc evitar de pensar en la pel·lícula de comèdia “Ideocracy” (Mike Judge, 2006) en la que es proposa un món distòpic en el que la selecció natural ha afavorit a la població més simple, ja que el seu nivell de reproducció és més alt que no pas el de la població culta. Això ha resultat en una població mundial extremadament ignorant, fruit del pas dels anys. En aquesta situació hi tenen molt a veure els conceptes de “Gust” i “Nivells de Cultura” del Glossari de Sociologia de la UOC. “El gust, en formar part de l’habitus, contradiu la idea que es constitueix com un do natural. Al contrari, el gust seria construït en la socialització, tant en l’educació primerenca com en el desenvolupament posterior de la vida en unes posicions determinades en el camp social. En concret, diu Bourdieu (2010, pàg. 232-233) que el gust està estretament lligat al nivell d’instrucció o nivell educatiu i, per tant, al capital cultural i, en segon lloc, a l’origen social. El gust també exerceix com a marcador de classe, en permetre la distinció entre classes o entre posicions socials. I també és un mesurador de capital cultural, la qual cosa en permet la reproducció social futura com a garantia de conservació d’aquest capital.” (UOC, 2024). Així doncs, aquest gust va molt lligat amb el concepte de “Nivells de Cultura”: “Sota l’ideal ja esmentat d’un gust basat en la qualitat, i recopilant altres obres anteriors, Umberto Eco identifica dos nivells de cultura: cultura de masses i cultura d’elits. Així, la cultura de masses està dirigida a l’èxit econòmic i, per tant, interpel·la a una multitud, és transversal. La seva intenció és generar emocions i sentiments superficials, satisfà una demanda àmplia i se sol utilitzar com a eina de control, propaganda i fins i tot repressió. Per la seva banda, la cultura d’elits busca satisfer individus més concrets, d’una manera més directa i relacionada amb la seva identitat personal. Intenta provocar una reflexió o fomentar la crítica d’una realitat, no segueix les regles utilitaristes del mercat i, abans que al control, ajuda a l’emancipació.“ (UOC, 2024).

Evidentment, la pel·lícula “Ideocracy” (Mike Judge, 2006) porta la situació a un extrem, tot i que aquest debat personal, a menor escala, ja ens el trobem ara. El problema principal rau en el fet que les persones més cultes, o les que dediquen més temps a les seves professions, han d’eliminar temps del seu espai personal i, per tant, entre altres, acaben formant una família més tard i més petita que no pas la resta de la societat de nivell més baix.

Paradoxalment també, si ens ho parem a pensar, fins a quin punt hem de deixar que la nostra decisió de dedicació professional envaeixi els nostres ideals personals, de família per exemple? Si el temps és per nosaltres, és per nosaltres. Sóc jo qui decideixo si dedico el meu temps a treballar i de quina manera, però sóc jo també qui decideixo si aquest temps l’inverteixo en projectes personals, com l’oci per exemple. Ves si al final acabarem sent esclaus de nosaltres mateixos per la nostra decisió de no voler seguir el sistema, i acabem molt més perjudicats que no pas si haguéssim seguit el sistema. Crec primordial trobar un equilibri entre la realització professional i personal i alhora no deixar altres aspectes de la vida com a secundaris. Són decisions que acabem prenent com a artistes, com a agents culturals i com a persones.

BILBIOGRAFIA

Vera Zolberg (2002). Fragment de “¿Los artistas nacen o se hacen?”. Sociología de las artes. Madrid: Fundación autor (149-161).

Isabell Lorey, (2008) «Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales«. En AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. Madrid: Traficantes de sueños (57-78).

RTVE. “Los oficios de la cultura. Raquel Ponce y Soledad Lorenzo” (Vídeo).

UOC. «Glossari de termes de sociologia de l’art .» Data d’accés: 21 de novembre del 2024. Enllaç:

https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/