Seminari de contextos i sistemes de l’art

Nerea Ubieto & Javier Rodrigo

Nerea Ubieto és una comissària independent que s’ha destacat per la seva crítica social dins de l’art. L’idea que exposa Ubieto sobre les dificultats que experimenten els artistes joves és una realitat que sovint es passa per alt.

Com a persona que també es troba en aquesta fase de la vida, puc entendre profundament la seva preocupació. Els joves artistes no només tenim dificultats a l’hora de generar una trajectòria sòlida, sinó que també són sotmesos a la lògica de la jerarquia en què el reconeixement arriba amb retard.Nerea Ubieto parla sobre les dificultats que afronta la nova generació d’artistes per aconseguir visibilitat i reconeixement. Aquesta crítica també és aplicable al món del tatttoo, ja que molts tatuadors joves es troben en una situació similar. Tot i que els tattoos han guanyat molta popularitat i acceptació, especialment en els últims anys, molts tatuadors emergents encara lluitem per establir-nos com a artistes reconeguts fora dels nostres cercles socials ide la nostre comunitat. El reconeixement oficial, les oportunitats d’exposar el seu treball en galeries d’art o la possibilitat de participar en concursos i beques són dificultats que poden afectar també a les carreres dels tatuadors.

La crítica d’Ubieto sobre la “crisi dels 35 anys” podria tenir ressonància en el món del tattoo, on molts tatuadors joves que comencen amb il·lusió poden trobar-se amb un sostre quan intenten consolidar-se a nivell més professional. Alguns dels reptes, com la saturació del mercat o la falta de oportunitats en el sector, poden portar a l’abandonament de la carrera o a la lluita per mantenir-se a la ultima de tot.

El context social en què Ubieto es mou, caracteritzat per una societat que valora més l’estatus que la creativitat real, influeix directament en les seves propostes. Ubieto aconsegueix visibilitzar aquesta problemàtica a través del seu projecte, on proposa que els artistes reflexionin sobre aquesta transició a la maduresa i les seves implicacions, una reflexió que pot donar lloc a una nova manera de pensar la carrera de l’artista. Amb una visió clara sobre les dinàmiques internes del camp artístic, en què el capital simbòlic és clau per obtenir reconeixement. Aquesta visió de la “consagració” i el poder de les institucions reflecteix el sistema de poder descrites per Bourdieu, en què la posició d’un artista depèn tant del reconeixement social com de la seva capacitat de complir amb les normes implícites del camp.Personalment, crec que aquest projecte és una forma poderosa de qüestionar el sistema que regula l’accés a l’art i de redefinir les condicions laborals de qui el practica. 

Javier Rodrigo, amb el seu projecte Transductores, és un exemple clar de com l’art pot operar més enllà de les institucions tradicionals, obrint espais a noves formes de relació entre l’art i la comunitat. Considero que el projecte de Rodrigo és fonamental en un moment com l’actual, on la individualització i la competència en els camps artístics s’ha vist exacerbada per les dinàmiques del mercat i les institucions. La seva proposta de treball en xarxa i mediació cultural és una necessitat real en la nostra societat, ja que promou una educació més inclusiva i conscient del nostre entorn. Personalment, he viscut experiències semblants en projectes de treball amb joves i infants en el meu barri, on la creació d’espais col·lectius i de suport educatiu permeten un desenvolupament més complet i saludable per a tots els participants.

La perspectiva que Rodrigo proposa sobre el treball col·laboratiu podria beneficiar molt més enllà del món artístic. La seva aposta per les pedagogies col·lectives i les pràctiques artístiques col·laboratives dins d’una xarxa de suport social i comunitari és un reflex de la necessitat de redefinir la funció social de l’art en la societat contemporània. El projecte de Rodrigo es desenvolupa en un context social marcat per la crisi educativa i econòmica. En aquest sentit, la seva proposta de treball comunitari es relaciona directament amb la necessitat d’incloure altres veus en els processos culturals i de coneixement.El seu treball implica una interacció constant entre diferents agents de la cultura i l’educació, amb una clara influència de les idees de decreixement cultural i mediació cultural. se situa clarament dins de les pedagogies col·lectives, que ofereixen una alternativa al sistema educatiu tradicional i als models d’art mercantilistes. Aquestes pràctiques ofereixen una via per democratitzar l’art i fer-lo accessible a tothom.

Nerea Ubieto i Javier Rodrigo comparteixen una mirada crítica sobre l’art contemporani, especialment en relació amb les dificultats que afronten els artistes joves en un sistema marcadament jeràrquic. Mentre que Ubieto es centra en les barreres que dificulten el reconeixement dels artistes emergents, Rodrigo proposa noves formes de treballar l’art més enllà de les institucions tradicionals, amb un enfocament comunitari i col·laboratiu.

Ubieto reflexiona sobre la crisi dels 35 anys una etapa en què molts artistes joves es veuen atrapats en un sistema on el reconeixement arriba tard. Aquesta situació, com ella mateixa explica, és especialment dura en un context social que prioritza l’estatus per sobre de la creativitat genuïna. Un exemple similar seria el de l’artista David Hockney, qui, tot i ser reconegut com un dels grans mestres de l’art contemporani, va passar molts anys treballant fora del focus institucional. Avui dia, Hockney és un exemple de com l’artista pot obtenir reconeixement de gran, especialment en una societat que valora més la notorietat que l’autèntica evolució de l’obra.

D’altra banda, Javier Rodrigo, amb el seu projecte Transductores, promou el treball col·lectiu i la mediació cultural. Rodrigo busca crear espais de suport mutu, on els artistes puguin treballar en xarxa i sense dependre de les grans institucions. Aquest model de treball es pot comparar amb la pràctica d’artistes com Tania Bruguera, que utilitza l’art per generar acció política i social en comunitats, tot apostant per l’art com a eina de transformació social. Bruguera fa ús de l’art com a mediació entre diferents realitats socials, creant espais de col·laboració on l’art transcendeix les fronteres institucionals.

Els dos aposten per un art més inclusiu i accessible, que no depengui només del reconeixement oficial, sinó que busqui generar noves dinàmiques socials. Això és similar al treball de Olafur Eliasson, que utilitza les seves instal·lacions per involucrar el públic de manera activa, trencant la distància entre l’artista i l’espectador. Tot i que cada un té un enfocament diferent, tots ells comparteixen la voluntat de redefinir la relació entre l’art i la societat, buscant fer-lo més inclusiu i accessible.

Les pràctiques de Nerea Ubieto i Javier Rodrigo convergeixen de manera diferent, en una mateixa pregunta: com poden els agents artístics obrir noves portes en un sistema que sovint es tanca a les noves formes de pensar sobre l’art? Per Ubieto, és a través de la crítica a la jerarquia d’edat en l’art i la creació de projectes que reflecteixen les tensions internes del sistema. Per Rodrigo, és a través de la creació de xarxes de suport col·lectiu i mediació cultural que l’art pot esdevenir una eina per al canvi social. Els dos aposten per un art més inclusiu i accessible, que no depengui només del reconeixement oficial, sinó que busqui generar noves dinàmiques socials. Això és similar al treball de Olafur Eliasson, que utilitza les seves instal·lacions per involucrar el públic de manera activa, trencant la distància entre l’artista i l’espectador. Tot i que cada un té un enfocament diferent, tots ells comparteixen la voluntat de redefinir la relació entre l’art i la societat, buscant fer-lo més inclusiu i accessible.Aquestes  propostes són imprescindibles per repensar l’art com una eina transformadora, que no només depèn de la lògica del mercat sinó de la construcció de comunitats educatives i culturals més justes i inclusives.

Bibliografia

Bourdieu, P. (1980). El sentido práctico. Siglo XXI.

Barnett, E., & Casper, M. (2001). A definition of «Social Environment». American Journal of Public Health.

Mukarovsky, J. (1977). El arte como hecho semiológico. A J. Mukarovsky & J. Llovet (Eds.), Escritos de estética y semiótica del arte.

Ubieto, N. (comissària independent, crítica d’art). (2020). Carta blanca a Nerea Ubieto: Cumplir 35 . RTVE Play.[https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/](https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/)

Rodrigo, J. (investigador i codirector de Transductores). (2020). Entrevista a Javier Rodrigo . Fundación Cerezales.  [https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales](https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales)

De Gracia, X. (s.d.). Ideología / Hegemonía. A Glossari de termes de sociologia de l’art. UOC. [https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/ideologia-hegemonia/](https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/ideologia-hegemonia/)

De Gracia, X. (s.d.). Recepció. A Glossari de termes de sociologia de l’art. UOC. [https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/recepcio/](https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/recepcio/)

Fundación Cerezales. (2013). Entrevista a Javier Rodrigo.[https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales](https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales)

Fundación Ship2B. (2021). #ImpactAdventurer Isabelle Le Galo, Deputy Director de la Fundación Daniel y Nina Carasso . YouTube. Recuperat de [https://www.youtube.com/watch?v=vNl1DhG6rDU](https://www.youtube.com/watch?v=vNl1DhG6rDU)

Heinich, N. (2017). La importancia de las mediaciones. A El paradigma del arte contemporáneo: estructuras de una revolución artística (pp. 199-218). Casimiro. ISBN 9788416868131.

Mujeres Mirando Mujeres. (2024). Entrevista a Nerea Ubieto . YouTube. [https://www.youtube.com/watch?v=tGRRFB1Z21M](https://www.youtube.com/watch?v=tGRRFB1Z21M)

Peribáñez, C. (2022). Nerea Ubieto: El camino del arte al espectador . YouTube Atónitos Huéspedes Aragón TV. [https://www.youtube.com/watch?v=APcPVNELoS8&t=1s](https://www.youtube.com/watch?v=APcPVNELoS8&t=1s)

RTVE. (2020). Metrópolis: Carta blanca – Nerea Ubieto: Cumplir 35 . RTVE Play.[https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/metropolis-carta-blanca-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/](https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/metropolis-carta-blanca-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/)

“Tinc un projecte cultural que m’agradaria realitzar al meu poble, però ara no és el moment. Prefereixo esperar a tenir més temps per a poder-m’hi dedicar amb la màxima atenció possible.” Aquest és un pensament que tinc des de fa dos anys. Han passat diverses coses durant aquest temps que han fet millorar la qualitat del projecte però també augmentar el temps d’espera per a la seva realització. Tinc vint-i-nou anys i la frontera dels 35 no és quelcom que em preocupés, fins ara. La pregunta que proposa Nerea Ubieto en la seva entrevista m’obre una línia de pensament en la qual havia dedicat relativament poc temps. “Qué significa pasar la edad de los 35 en la vida en general, pero en el arte en particular?” És molt interessant com l’artista aborda totes les perspectives que aporta el tema i com moltes d’aquestes es poden aplicar a la realització del projecte cultural ja esmentat, juntament amb les renovadores idees de Javier Rodrigo, ja que el projecte beu molt de la vessant de l’educació i de la millora de la societat en un nucli concret.

Tant Nerea Ubieto com Javier Rodrigo activen uns processos referents a l’educació; a través d’altres agents artístics o institucions la seva feina coincideix en l’objectiu de generar pedagogia. Ubieto se centra en una problemàtica que engloba als artistes i el seu objectiu és el de desgranar tots els aspectes que conformen aquest problema a fi de visibilitzar-lo i fer-lo comprensible a la resta de la societat, artística o no. Rodrigo centra el seu projecte en el sector de l’educació: són com a principals beneficiaris la part juvenil de la societat, però també se centra en la millora de les institucions per a poder aconseguir un resultat òptim en el seu objectiu, com diu Rodrigo (2013) “La escuela tiene la capacidad de transformar la sociedad”. Són dos agents socials que desenvolupen els seus projectes en llocs, situacions i un públic molt diferents, però que no només tenen en comú que el seu objectiu és pedagògic, sinó que centren el seu esforç a generar una lectura crítica del seu món per a poder-lo visibilitzar o millorar.

Aquesta seria, precisament, una de les principals controvèrsies: com els dos agents posen en el punt d’atenció una crítica referent al funcionament del seu món artístic: per una banda, Ubieto recalca la complexitat de les dinàmiques i els funcionaments propis del món de l’art, la precarietat laboral dels artistes i la pressió del pas del temps. Referent a la precarietat laboral i a les dinàmiques arcaiques de les institucions, Rodrigo hi coincideix, ja que un dels seus objectius principals també és el de trencar barreres amb les institucions, iniciar un canvi de dinàmiques que fomentin l’autonomia i el canvi dels fonaments rígids per una arquitectura modulable de les institucions per millorar l’educació a fi de transformar la societat per a tenir un futur millor on la precarietat laboral sigui menor gràcies a l’educació en valors que proposa l’escola activa. Rodrigo posa èmfasi en els sacrificis personals invisibles que realitzem per les nostres decisions laborals, que també té a veure amb el pas del temps de Ubieto. Ubieto (2020) diu “Se te pasa el arroz” posant èmfasi a les línies invisibles que posa el temps, sobretot la càrrega masclista de l’expressió a l’hora de voler ser mare. Ubieto (2020) “Los obstáculos que tienes que valorar y si puedes hacerles frente o no”. Rodrigo (2013) “Uno de los retos es como mantener la vida. El feminismo dice como poner la vida en el centro, pero yo diria al revés, no sólo cómo poner la vida en el centro, sino cómo descentralizar el centro y hacer una conjugacion de vida con la pareja y con otro tipo de relaciones emocionales. Somos personas muy apasionadas y nos desborda nuestro trabajo, pero creo muy importante entrar en dinámicas donde lo efectivo y la vida se pongan en juego más allá de la apuesta personal.” Fins a quin punt hem de deixar per un altre moment projectes artístics importants per la carrera artística a causa de la família o a altres obligacions econòmiques? Com diu Ubieto (2020) “Tener que entrar dentro de la maquinaria mercantil normalizada para cobrar un sueldo al mes” o la precarietat laboral de la qual parla Lorey (2008) “La vida, por el contrario (precisamente en su productividad, en su potencia para crear), fue siempre el efecto de tales relaciones. Y es precisamente este potencial creativo lo que es constitutivo de la paradoja de la subjetivación moderna, entre subordinación y empoderamiento, entre regulación y libertad. El proceso liberal de constitución de la precarización como contradicción inherente no tenía lugar fuera de esta subjetivación, siendo su resultado una mezcla de posiciones sociales, económicas y políticas. En este sentido, la «economización de la vida», que en la actualidad es objeto de lamento, no es un fenómeno completamente neoliberal”.

Seguint aquesta línia, Ubieto (2020) diu “¿Por amor al arte? El disfrute es la recompensa del artista”. Sovint els artistes participem en certàmens o en projectes que no tenen una retribució econòmica directa, sinó que dipositem les nostres esperances en la projecció que podria provocar aquesta participació de cara a aconseguir futures feines o projectes. També hem de tenir en compte el preu inicial a pagar per a la seva realització comparant les dues vessants, com diu Ubieto (2020) “La catapulta que podria suponer el proyecto o el desgaste anímico que puede suponer su fracaso.”

A partir d’aquí s’obre una nova controvèrsia en la qual treballa molt Ubieto: la por al fracàs. En aquest sentit, Rodrigo remarca el menyspreu i la falta de serietat per part de les institucions. Recolzo aquesta crítica amb l’experiència personal a l’hora de presentar el projecte a l’ajuntament del meu poble, fent-se molt evidents la diferència d’objectius amb intenció simbòlica, social i cultural proposats en el projecte amb els interessos de capital simplement de valor econòmic de l’ajuntament. Entenent com a “intenció”, segons el Glossari de la UOC, “el propòsit de l’acció, és a dir, les conseqüències que es busquen i que se n’esperen.” En aquest cas, el de fomentar l’esperit crític, recuperar els lligams intergeneracionals i crear noves dinàmiques de xarxa local i coneixement històric, entre altres, en un context social molt concret i localitzat. Entenent per context social, segons el Glossari de la UOC, “tota aquella realitat, afectada per la vida humana en societat, que, en coincidir en l’espai i el temps, constitueix l’entorn que envolta o engloba qualsevol objecte, agent, acte o fet.” Les institucions, sovint alienes a aquestes característiques, com diu Ruido (2004) “Al propio miedo u a la imposibilidad traducida en autocensura, se une el silenciamiento en la recepción, merced a las entrechas relaciones entre la produción, la distribución y el consumo, un círculo de difícil acceso u más compleja ruptura, que hace casi impensable la presencia de construcciones visuales no reproduictivas, excepto cuando actúan como pequeñas incursones “políticamente correctas” destinadas a producir una plusvalía simbólica muy concreta (una ilusión de conflicto falaz o de pluralidad aparente, por ejemplo) o cuando están a punto de ser asimiladas u convenientemente desactivadas (un proceso constante) por los códigos hegemónicos.” Rodrigo també s’uneix en aquesta direcció quan diu “Poder entender que hay comunidades de aprendizaje que no se estan abordando. Actulmente a los museos hay el gusto fácil, es decir, hacen inclusión social, trabajan con colectivos, desarrollan pedagogías radicales o esperimentales, pero lo interesante es que haya un efecto de desborde colectivo, que es hacia afuera, un desborde que genere otro modelo de pedagogía instituyente, que construya otra institucion.” Les institucions tenen un pes fonamental a l’hora de decidir l’èxit d’un projecte, però s’han de tenir present aquesta sèrie de factors desavantatjosos mencionats per Rodrigo i Ruido. Amb tot, encara té més sentit si hi afegim la lectura indispensable que proposa Ubieto (2020) “la responsabilidad que recae sobre los artistas. Si triumfamos o no, es nuestra culpa.”

Tenint presents totes aquestes idees mencionades, no és d’estranyar que molts artistes ens sentim perduts en algun moment de la nostra vida laboral, com diu Ubieto (2020) “El rechazo, la invisibilidad, la frustracion, estar perdido, la incertidumbre… Son temas muy presentes en los artistas.” I és en aquest punt en el qual hem d’afrontar una decisió molt important, que influeix en la vida personal i laboral. Com diu Ubieto (2020) “”En el exit reside el éxito”, y yo añadiria que en el exit esta el éxito, en el exit del mundo del arte, es decir, en la salida del propio mundo del arte hacia otros mundos, precarios o no, que permitan, no tanto triumfar, pero por lo menos mantenerse en el mundo del arte.” A vegades, hem de canviar la perspectiva que tenim del nostre futur i saber aprofitar al màxim el nostre entorn. Sovint ens passa que tenim les eines, però no sabem en quin ordre utilitzar-les. La meva experiència personal, en aquest sentit, va ser quan una oferta laboral a l’escola del meu poble va completar i donar molta coherència a la idea del projecte que feia anys que tenia al cap. Així doncs, com aquest desencadenant laboral va encaminar el meu futur com a artista i va assentar molt bé les bases per a la configuració del projecte social; de quina manera ensenyar a l’escola m’ha posicionat davant del meu futur com a artista. Alhora, però, recuperant les idees de Ubieto (2020) i Lorey (2008), la necessitat de tornar a estudiar per a afrontar la vida econòmica, sobretot a l’hora de voler formar una família. L’equilibri que suposa dedicar-se al món artístic i la “sort” de poder sostenir la nostra carrera amb una feina propera a l’art.

Una altra lectura molt interessant que aporta Ubieto (2020), que va lligada amb l’anterior del fracàs, és “el caerse y volverse a levantar. La experiéncia nutre la identidad”. Com els nostres fracassos forgen el nostre caràcter i ens preparen per afrontar noves problemàtiques, obligant-nos a evolucionar i a saber afrontar les negatives. M’identifico molt en aquesta idea, ja que la meva experiència a l’hora de participar en certàmens amb el projecte va millorar la seva qualitat i va fer-lo evolucionar i créixer en sentit, alhora també de preparar-me personalment per l’èxit o el fracàs de la candidatura.

Més enllà dels objectius pedagògics que presenta Ubieto, sobretot enfocats des de l’artista envers la societat, em criden molt l’atenció els objectius pedagògics de Rodrigo, no gaire llunyans dels de Ubieto, en el sentit d’educar el sentit crític de la societat sobre el món artístic o mitjançant aquest. Resulta una manera molt eficaç la d’ensenyar els valors socials a través de l’art a les escoles, i és molt decebedor, com a artista, mestra i mare, que no existeixi la carrera de magisteri en especialitat de plàstica. Això provoca, en molts casos, que l’ensenyança de l’assignatura de plàstica sigui impartida per un/a mestre/a no especialitzat en el tema i que no tingui les eines ni coneixements suficients per al foment de tota una sèrie de valors importantíssims per a la societat. Com diu Rodrigo (2013) “La escuela tiene la capacidad de transformar la sociedad.” I també proposa que “La escuela activa, a lo que va, es que el pensamiento actúa sobre el mundo y lo puede transformar. La escuela activa tiene el propósito de “activar” la sociedad, el contexto local y generar este tipo de desbordes de los que hablábamos antes. Y en ese proyecto de crítica institucional es donde debemos situar cuáles son los parámetros de nuestra escuela activa. Y no simplmenete hacer un “didactismo” o un tipo de educacion que parece muy “mona o hippy” y que da una pátina social que puede ser políticamente correcta en estos tiempos neo-liberales.”

Tot i això, s’ha de tenir en compte que l’entrevista realitzada a Rodrigo és del 2013 i que, des d’aquell moment, les institucions han canviat i evolucionat molt; part del seu discurs ja s’ha incorporat al teixit institucional, com es pot veure a la publicació de la LOMLOE del 2020 i dels Real Decrets d’ensenyaments mínims, que porta a la modificació dels currículums a Catalunya entre el 2022 i 2023 i que té en compte alguns dels plantejaments que aporta Rodrigo com, per exemple, la personalització de l’aprenentatge i aprenentatge al llarg de la vida, pel que fa a l’individu (l’alumne) i a l’escola com a agent transformador de la societat, pel que fa a l’esfera col·lectiva (la ciutadania). En particular, la normativa general dels programes d’innovació és del 2015, i des d’aleshores el Departament d’Educació ha implementat tota una sèrie de recursos molt complets i interessants relacionats amb les competències clau en educació artística i cultural, que vetllen pel foment dels valors patrimonials, artístics i de societat amb un programa que prepara consistentment al professorat, dotant-los d’eines i pràctiques molt completes i funcionals. L’objectiu d’aquests programes d’innovació pedagògica, com “Ara Art” o “Apadrinem”, amb una duració de tres anys i que finalitzen amb un certificat per al professorat, és el de fer contactar a l’escola amb agents externs, ja sigui en col·laboració amb una escola artística, un equipament cultural, o institucions, entitats i associacions artístiques, amb l’interès que la comprensió no es quedi en uns sabers que es donen a l’escola, sinó de projectar-los de manera que tinguin unes implicacions més grans i a llarg termini. Aquests programes d’innovació promouen la transformació dels centres educatius a partir de les arts.

BIBLIOGRAFIA

Francisco Vázquez (2002). Espacio social, capital y clases sociales. A F. Vázquez, Pierre Bourdieu: la sociología como crítica de la razón (p. 90-115). Montesinos.

Isabell Lorey (2008). Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales. A AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. (p. 57-78). Traficantes de sueños.

María Ruído (2004). “¡Mamá, quiero ser artista! Apuntes sobre la situación de algunas trabajadoras en el sector de la producción de imágenes, aquí y ahora”. A VVAA, A la deriva por los circuitos de la precariedad femenina. Traficantes de Sueños.

UOC. «Glossari de termes de sociologia de l’art .» Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:

https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/

Rodrigo, Javier. «Entrevista a Javier Rodrigo _ Fundación Cerezales», entrevista feta per Fundación Cerezales. 2013. Enlaç:

https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales

Ubieto, Nerea. «Carta blanca a Nerea Ubieto: Cumplir 35 «, entrevista feta per Maria Pallier per a Metrópòlis. 2020. Enllaç: https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/

Gencat, XTEC – Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya. «araArt.» Data d’actualització: 15 de març del 2023. Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:

https://xtec.gencat.cat/ca/innovacio/programes_innovacio/formacio-professional-i-regim-especial/araart/

Transductores. «¿Qué es Transductores?.» Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:

https://transductores.info/que-es-transductores-2/

Gobierno de España. Ministerio de Educación, Formación Professional y Deportes. “Educagob. Portal del Sistema Educativo Español.” Data d’accés: 04 de gener del 2025. Enllaç:

https://educagob.educacionfpydeportes.gob.es/lomloe/ley.html