Seminari de contextos i sistemes de l’art

Nerea Ubieto & Javier Rodrigo

Nerea Ubieto és una comissària independent que s’ha destacat per la seva crítica social dins de l’art. L’idea que exposa Ubieto sobre les dificultats que experimenten els artistes joves és una realitat que sovint es passa per alt.

Com a persona que també es troba en aquesta fase de la vida, puc entendre profundament la seva preocupació. Els joves artistes no només tenim dificultats a l’hora de generar una trajectòria sòlida, sinó que també són sotmesos a la lògica de la jerarquia en què el reconeixement arriba amb retard.Nerea Ubieto parla sobre les dificultats que afronta la nova generació d’artistes per aconseguir visibilitat i reconeixement. Aquesta crítica també és aplicable al món del tatttoo, ja que molts tatuadors joves es troben en una situació similar. Tot i que els tattoos han guanyat molta popularitat i acceptació, especialment en els últims anys, molts tatuadors emergents encara lluitem per establir-nos com a artistes reconeguts fora dels nostres cercles socials ide la nostre comunitat. El reconeixement oficial, les oportunitats d’exposar el seu treball en galeries d’art o la possibilitat de participar en concursos i beques són dificultats que poden afectar també a les carreres dels tatuadors.

La crítica d’Ubieto sobre la “crisi dels 35 anys” podria tenir ressonància en el món del tattoo, on molts tatuadors joves que comencen amb il·lusió poden trobar-se amb un sostre quan intenten consolidar-se a nivell més professional. Alguns dels reptes, com la saturació del mercat o la falta de oportunitats en el sector, poden portar a l’abandonament de la carrera o a la lluita per mantenir-se a la ultima de tot.

El context social en què Ubieto es mou, caracteritzat per una societat que valora més l’estatus que la creativitat real, influeix directament en les seves propostes. Ubieto aconsegueix visibilitzar aquesta problemàtica a través del seu projecte, on proposa que els artistes reflexionin sobre aquesta transició a la maduresa i les seves implicacions, una reflexió que pot donar lloc a una nova manera de pensar la carrera de l’artista. Amb una visió clara sobre les dinàmiques internes del camp artístic, en què el capital simbòlic és clau per obtenir reconeixement. Aquesta visió de la “consagració” i el poder de les institucions reflecteix el sistema de poder descrites per Bourdieu, en què la posició d’un artista depèn tant del reconeixement social com de la seva capacitat de complir amb les normes implícites del camp.Personalment, crec que aquest projecte és una forma poderosa de qüestionar el sistema que regula l’accés a l’art i de redefinir les condicions laborals de qui el practica. 

Javier Rodrigo, amb el seu projecte Transductores, és un exemple clar de com l’art pot operar més enllà de les institucions tradicionals, obrint espais a noves formes de relació entre l’art i la comunitat. Considero que el projecte de Rodrigo és fonamental en un moment com l’actual, on la individualització i la competència en els camps artístics s’ha vist exacerbada per les dinàmiques del mercat i les institucions. La seva proposta de treball en xarxa i mediació cultural és una necessitat real en la nostra societat, ja que promou una educació més inclusiva i conscient del nostre entorn. Personalment, he viscut experiències semblants en projectes de treball amb joves i infants en el meu barri, on la creació d’espais col·lectius i de suport educatiu permeten un desenvolupament més complet i saludable per a tots els participants.

La perspectiva que Rodrigo proposa sobre el treball col·laboratiu podria beneficiar molt més enllà del món artístic. La seva aposta per les pedagogies col·lectives i les pràctiques artístiques col·laboratives dins d’una xarxa de suport social i comunitari és un reflex de la necessitat de redefinir la funció social de l’art en la societat contemporània. El projecte de Rodrigo es desenvolupa en un context social marcat per la crisi educativa i econòmica. En aquest sentit, la seva proposta de treball comunitari es relaciona directament amb la necessitat d’incloure altres veus en els processos culturals i de coneixement.El seu treball implica una interacció constant entre diferents agents de la cultura i l’educació, amb una clara influència de les idees de decreixement cultural i mediació cultural. se situa clarament dins de les pedagogies col·lectives, que ofereixen una alternativa al sistema educatiu tradicional i als models d’art mercantilistes. Aquestes pràctiques ofereixen una via per democratitzar l’art i fer-lo accessible a tothom.

Nerea Ubieto i Javier Rodrigo comparteixen una mirada crítica sobre l’art contemporani, especialment en relació amb les dificultats que afronten els artistes joves en un sistema marcadament jeràrquic. Mentre que Ubieto es centra en les barreres que dificulten el reconeixement dels artistes emergents, Rodrigo proposa noves formes de treballar l’art més enllà de les institucions tradicionals, amb un enfocament comunitari i col·laboratiu.

Ubieto reflexiona sobre la crisi dels 35 anys una etapa en què molts artistes joves es veuen atrapats en un sistema on el reconeixement arriba tard. Aquesta situació, com ella mateixa explica, és especialment dura en un context social que prioritza l’estatus per sobre de la creativitat genuïna. Un exemple similar seria el de l’artista David Hockney, qui, tot i ser reconegut com un dels grans mestres de l’art contemporani, va passar molts anys treballant fora del focus institucional. Avui dia, Hockney és un exemple de com l’artista pot obtenir reconeixement de gran, especialment en una societat que valora més la notorietat que l’autèntica evolució de l’obra.

D’altra banda, Javier Rodrigo, amb el seu projecte Transductores, promou el treball col·lectiu i la mediació cultural. Rodrigo busca crear espais de suport mutu, on els artistes puguin treballar en xarxa i sense dependre de les grans institucions. Aquest model de treball es pot comparar amb la pràctica d’artistes com Tania Bruguera, que utilitza l’art per generar acció política i social en comunitats, tot apostant per l’art com a eina de transformació social. Bruguera fa ús de l’art com a mediació entre diferents realitats socials, creant espais de col·laboració on l’art transcendeix les fronteres institucionals.

Els dos aposten per un art més inclusiu i accessible, que no depengui només del reconeixement oficial, sinó que busqui generar noves dinàmiques socials. Això és similar al treball de Olafur Eliasson, que utilitza les seves instal·lacions per involucrar el públic de manera activa, trencant la distància entre l’artista i l’espectador. Tot i que cada un té un enfocament diferent, tots ells comparteixen la voluntat de redefinir la relació entre l’art i la societat, buscant fer-lo més inclusiu i accessible.

Les pràctiques de Nerea Ubieto i Javier Rodrigo convergeixen de manera diferent, en una mateixa pregunta: com poden els agents artístics obrir noves portes en un sistema que sovint es tanca a les noves formes de pensar sobre l’art? Per Ubieto, és a través de la crítica a la jerarquia d’edat en l’art i la creació de projectes que reflecteixen les tensions internes del sistema. Per Rodrigo, és a través de la creació de xarxes de suport col·lectiu i mediació cultural que l’art pot esdevenir una eina per al canvi social. Els dos aposten per un art més inclusiu i accessible, que no depengui només del reconeixement oficial, sinó que busqui generar noves dinàmiques socials. Això és similar al treball de Olafur Eliasson, que utilitza les seves instal·lacions per involucrar el públic de manera activa, trencant la distància entre l’artista i l’espectador. Tot i que cada un té un enfocament diferent, tots ells comparteixen la voluntat de redefinir la relació entre l’art i la societat, buscant fer-lo més inclusiu i accessible.Aquestes  propostes són imprescindibles per repensar l’art com una eina transformadora, que no només depèn de la lògica del mercat sinó de la construcció de comunitats educatives i culturals més justes i inclusives.

Bibliografia

Bourdieu, P. (1980). El sentido práctico. Siglo XXI.

Barnett, E., & Casper, M. (2001). A definition of “Social Environment”. American Journal of Public Health.

Mukarovsky, J. (1977). El arte como hecho semiológico. A J. Mukarovsky & J. Llovet (Eds.), Escritos de estética y semiótica del arte.

Ubieto, N. (comissària independent, crítica d’art). (2020). Carta blanca a Nerea Ubieto: Cumplir 35 . RTVE Play.[https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/](https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/carta-blanca-a-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/)

Rodrigo, J. (investigador i codirector de Transductores). (2020). Entrevista a Javier Rodrigo . Fundación Cerezales.  [https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales](https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales)

De Gracia, X. (s.d.). Ideología / Hegemonía. A Glossari de termes de sociologia de l’art. UOC. [https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/ideologia-hegemonia/](https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/ideologia-hegemonia/)

De Gracia, X. (s.d.). Recepció. A Glossari de termes de sociologia de l’art. UOC. [https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/recepcio/](https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/recepcio/)

Fundación Cerezales. (2013). Entrevista a Javier Rodrigo.[https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales](https://transductores.info/?property=entrevista-a-javier-rodrigo-_-fundacion-cerezales)

Fundación Ship2B. (2021). #ImpactAdventurer Isabelle Le Galo, Deputy Director de la Fundación Daniel y Nina Carasso . YouTube. Recuperat de [https://www.youtube.com/watch?v=vNl1DhG6rDU](https://www.youtube.com/watch?v=vNl1DhG6rDU)

Heinich, N. (2017). La importancia de las mediaciones. A El paradigma del arte contemporáneo: estructuras de una revolución artística (pp. 199-218). Casimiro. ISBN 9788416868131.

Mujeres Mirando Mujeres. (2024). Entrevista a Nerea Ubieto . YouTube. [https://www.youtube.com/watch?v=tGRRFB1Z21M](https://www.youtube.com/watch?v=tGRRFB1Z21M)

Peribáñez, C. (2022). Nerea Ubieto: El camino del arte al espectador . YouTube Atónitos Huéspedes Aragón TV. [https://www.youtube.com/watch?v=APcPVNELoS8&t=1s](https://www.youtube.com/watch?v=APcPVNELoS8&t=1s)

RTVE. (2020). Metrópolis: Carta blanca – Nerea Ubieto: Cumplir 35 . RTVE Play.[https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/metropolis-carta-blanca-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/](https://www.rtve.es/play/videos/metropolis/metropolis-carta-blanca-nerea-ubieto-cumplir-35/5624302/)

PAC3 _SEMINARI DE CONTEXTOS I SISTEMES DE L’ART

Controvèrsia

 La construcció social del gust estètic i la seva repercussió en l’art i la cultura

El gust estètic és com una nòria, mai s’atura, sempre va amunt i avall, i el que avui ens sembla genial, demà pot semblar passat de moda o, fins i tot, una bogeria. No és una cosa fixa ni universal, sinó que canvia depenent de l’època, les tendències socials i les ideologies del moment. És com si el que avui ens agrada fos influït per les xarxes socials, les modes, la cultura pop i tot el que està passant al nostre voltant. El que en un temps pot ser considerat art, o un estil, demà pot ser oblidat completament. Això és el que fa que el gust estètic sigui tan voluble.

Un bon exemple d’aquesta transformació és el cas d’Arthur Bispo do Rosário, un home que va passar gran part de la seva vida en un hospital psiquiàtric i va començar a fer art amb materials de rebuig. En el seu moment, les seves obres no només van ser ignorades sinó que se les va veure com a fruit d’una ment “boja”. Però amb el temps, les institucions culturals van veure-hi un potencial, i allò que abans era vist com una cosa de bojos va acabar sent reconegut com a art contemporani. Això és la prova de com a mesura que passen els anys, les idees sobre el que esta de moda o es pot vendre dins l’ art es van transformant.Els museus, les galeries, els crítics d’art i els curadors exerceixen un poder enorme a l’hora de definir què es considera art i què no. Aquest poder és evident quan pensem en com s’han gestionat i valorat obres d’art al llarg de la història. Un artista pot ser excepcional en la seva feina, però si no rep el reconeixement d’aquestes institucions, la societat pot continuar ignorant el seu treball. Així, un canvi en les institucions culturals pot provocar un canvi en el gust estètic de la societat.

Això es pot veure en exemples històrics, com la manera en què els artistes contemporanis, que en molts casos provenen de marges socials, han aconseguit més reconeixement gràcies a canvis en les estructures institucionals. Banksy per exemple, pot ser vist com una reacció crítica contra el sistema tradicional de les galeries d’art. Banksy ha sapigut aprofitar les estructures del mercat de l’art, fent comentaris irònics sobre el valor econòmic de les obres i la mercantilització de l’art. Això ens recorda com les institucions i el mercat de l’art també poden definir què considerem art, i com aquest procés pot ser, en certa mesura, independent del contingut de l’obra mateixa.El gust estètic no només és un reflex de les dinàmiques institucionals, sinó també de les jerarquies socials que existeixen en cada moment històric. Les obres d’art no només expressen les idees i els sentiments dels artistes, sinó també les tensions socials i les desigualtats entre classes socials. Un clar exemple de com l’art pot reflectir aquestes divisions és la pintura “Un bar del Folies Bergère” d’Édouard Manet. En aquesta obra, Manet capturava la modernitat de París i les seves divisions socials, mostrant la classe treballadora que servia als llocs d’oci de la burgesia. Aquesta pintura no era només una representació de la vida quotidiana, sinó també una reflexió sobre les estructures de poder i de classe que dominaven la societat.

A mesura que el món es fa més connectat, les xarxes socials han creat una estètica global, on els gustos i les tendències es difonen de manera ràpida i massiva. Aquesta globalització de l’estètica ha fet que els gustos estiguin més homogenis i que certes formes d’art i pràctiques culturals, com els tattoos o certs estils de moda, siguin valorats a tot el món, independentment del context social o cultural original. Les xarxes socials han amplificat aquest fenomen, ja que permeten que qualsevol persona pugui mostrar la seva obra o estil, creant una nova dinàmica de consum estètic basat en la immediatesa i la visibilitat. Això ha provocat que l’estètica es converteixi sovint en un chiringuito de mercadillo, valorat no tant pel seu contingut profund, sinó per la seva capacitat d’atraure l’atenció i de ser compartida.

Aquesta dinàmica també ha impactat la manera com les persones valoren l’art en general. El consum visual ràpid, característic de les xarxes socials, fa que moltes obres d’art siguin apreciades per la seva capacitat de generar una reacció instantània, com un “like” o un comentari, més que per la seva profunditat o el seu context. Però aquest no és l’únic canvi important en la història de l’art. Un altre exemple clar és la manera en què les dones han estat tractades a la història de l’art i com ara hi han noves maneres de generar “art” que han trobat per vendre o vendre’s.

Tradicionalment, les dones han estat excloses dels grans corrents artístics. Linda Nochlin, una important historiadora de l’art, va escriure un article anomenat “Why Have There Been No Great Women Artists?” on posa en dubte el motiu pel qual no hi havia dones reconegudes com a grans artistes. Nochlin argumenta que les dones no havien estat reconegudes per les mateixes condicions socials que els homes, com l’accés a la formació artística o les oportunitats per mostrar la seva obra. Aquesta mirada crítica sobre la història de l’art és important perquè ens ajuda a veure que la manera com valorem l’art, com el reconeixement de la obra de les dones o fins i tot el reconeixement de certes pràctiques, no és una cosa natural, sinó que depèn de qui té poder en cada moment .

Kierkegaard va pensar molt sobre la importància de viure una vida autèntica, una vida en què les decisions i les accions siguin pròpies i no dictades per les normes socials. Per ell, l’art i la vida en general s’han de viure amb autenticitat, és a dir, amb la llibertat de ser un mateix sense preocupar-se pel que els altres pensin. Ell diria que el valor d’aquest acte no es troba en el que la societat pensa, sinó en la capacitat d’una persona per viure segons els seus propis valors i desitjos. Els tattoos, per tant, poden ser vistos com una forma de resistència a les convencions socials i com una manera d’afirmar la llibertat individual.

Jo mateix he canviat la meva manera de veure els tattoos amb el temps, en gran part gràcies a les xarxes socials. Quan era més jove, pensava que només en portaven persones que pertenyíen a bandes o feien malifetes. Però a mesura que he anat veient com persones de tots els àmbits de la vida comparteixen els seus tattoos online, he començat a veure’ls com una forma d’expressió personal. Ara penso que un tattoo no només és una manera de decoració corporal, sinó també una forma de comunicar qui ets, què valores i com et relaciones amb el món. Abans, la valoració de l’art estava molt controlada per institucions i experts. Els museus, les galeries d’art i els crítics tenien el poder de decidir què era considerat art i què no. Ara, amb l’auge de les xarxes socials, tothom té una plataforma per mostrar les seves creacions i opinions. Això ha fet que el gust estètic sigui més divers i menys c Veure com els tatuadors comparteixen les seves obres a través de instagram ha canviat la meva percepció d’aquesta pràctica. Ja no veig els tatuatges només com una expressió de rebel·lia, sinó com una forma d’art legítima que mereix el mateix respecte que altres formes artístiques més tradicionals. 

Aquest canvi en la percepció social també m’ha fet adonar-me de com les xarxes poden reforçar o desafiar estereotips. Per exemple, he vist que molts artistes que es dediquen al tattoo utilitzen les xarxes per discutir les seves tècniques, educant el públic sobre el valor d’aquest tipus d’art. 

El gust estètic l’anem construint a mesura que anem avançant.Aquesta evolució m’ha fet repensar la manera com valoro l’art i com percebo certes el meu àmbit . Ara crec que el gust estètic no només és una qüestió de normes socials o de gust personal, sinó també un reflex de les oportunitats i les llibertats individuals que tenim per expressar-nos. I és aquesta llibertat, que Kierkegaard descriu com una part fonamental de la vida, la que més valoro en la meva pròpia visió sobre l’art.

Bibliografia 

Kadh, Luis (2013, 24 desembre). Arthur Bispo do Rosário [vídeo en línia]. [Data de consulta: 2 d’agost de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?v=ISt22V1U-hY>

Morais, Frederico (1990). «A reconstrução do universo segundo Arthur Bispo do Rosário». A: Registros da minha passagem pela Terra: Arthur Bispo do Rosário (pàg. 17-25). São Paulo: Museu de Arte Contemporânea da Universidade de São Paulo MAC-USP.

Banksyfilm (2018, 17 octubre). Shredding the Girl and Balloon – The Director’s half cut [vídeo en línia]. [Data de consulta: 11 de juliol de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?time_continue=170&v=vxkwRNIZgdY>

Banksyfilm (2019, 22 mayo). Street artist in Venice [vídeo en línea]. [Data de consulta: 15 de juliol de 2019]. <https://www.youtube.com/watch?v=C2YRRS5aBRw>

Folies Bergère. «Du 19ème au 21ème siècle…». Folies Bergère. [Data de consulta: 3 de desembre de 2020]. <https://www.foliesbergere.com/fr/trois-siecles-d-histoire>

Jones, Christopher P. (17 d’agost de 2019).«Great Paintings: A Bar at the Folies-Bergère by Édouard Manet». Thinksheet. [Data de consulta: 19 de novembre de 2020]. <https://medium.com/thinksheet/great-paintings-a-bar-at-the-folies-berg%C3%A8re-by-%C3%A9douard-manet-a6f444cca167>

López Fernández Cao, Marián (2020). «“No es el Museo, es el XIX, amigo” o anímense a leer a Simone de Beauvoir». M-Arte y Cultura Visual.  [Data de consulta: 15 de novembre de 2020]. <https://www.m-arteyculturavisual.com/2020/10/07/no-es-el-museo-es-el-siglo-xx-amigo>

MAV (octubre de 2020). «Invitadas. Comunicado MAV». M-Arte y Cultura Visual. [Data de consulta: 13 de novembre de 2020]. <https://www.m-arteyculturavisual.com/2020/10/14/invitadas-comunicado-mav/>

Bourdieu, P. (1988). La distinción. Criterio y bases sociales del gusto. Barcelona: Taurus. (1a. ed. 1979).

Bourdieu, P. (2010). El sentido social del gusto. Elementos para una sociología de la cultura. Buenos Aires: Siglo XXI Editores.

Debat síncron

Durant el debat sobre el gust estètic, es van tocar temes molt interessants, com la distinció entre “cultura alta” i “cultura baixa”, i com el gust per l’art i la bellesa evoluciona amb el temps. Un dels punts que més va generar discussió va ser la manera com les persones de diferents llocs, com Europa i Àfrica, tenen percepcions estètiques tan distintes, influïdes per les seves tradicions, història i contextos socials. A la cultura europea, per exemple, les tendències d’art i disseny solen venir marcades per un cert elitisme, amb un gust per l’art clàssic i acadèmic que fa dècades dominava la societat. En canvi, a Àfrica, les seves formes d’expressió artística responen a valors molt diferents, lligats a la seva història, cosmovisió i, en molts casos, a la funcionalitat més que a la simple bellesa estètica.

Però, des del meu punt de vista com a tatuador, el debat va tenir un gir interessant. He vist de primera mà com les modes i les preferències estètiques poden canviar radicalment, sobretot gràcies a les xarxes socials. Fa uns anys, els tatuatges més grans, amb línies gruixudes, tipus “talegueros” o inspirats pel rock, eren els més buscats. Però, en els darrers temps, els tatuatges amb línia fina i dissenys minimalistes han començat a dominar el mercat, com una nova tendència emergent que s’ha viralitzat a través de plataformes com Instagram. Aquest canvi ha estat tan ràpid que, per a aquells que treballem en el sector, ha sigut gairebé impossible no notar-lo. De fet, un cop entres dins del circuit de guanyar diners amb aquesta professió, et vas adonant de com el gust de les persones pot canviar de manera tan dràstica per influència de les xarxes. 

Imagina que el gust estètic és com una gran moda que canvia de temps en temps. És com quan una temporada portem samarretes de colors clars i l’altra portem samarretes de colors foscos, i tot el món decideix què està de moda segons el que a tothom li agrada. Però el que ens agrada no és sempre el mateix. Depèn d’on visquem, de quan vivim i de les persones que ens envolten. Això és perquè la moda canvia amb el temps, i el que abans no era considerat bonic o important, ara pot ser-ho. El més important és que nosaltres decidim per nosaltres mateixos i tinguem un pensament clar sobre el que enss agrada i perquè ens agrada.

Guillem Alfonso-Kuban Alocén

El Guernica com a procés social

El Guernica, una de les pintures més icòniques de Pablo Picasso, no només documenta el dolor de la guerra, sinó que s’ha convertit en un símbol universal de la lluita contra la injustícia i la violència. Aquesta obra va ser creada en resposta al bombardeig de la ciutat basca de Guernica durant la Guerra Civil Espanyola, un esdeveniment que va deixar una profunda ferida a la societat espanyola i que continua ressonant en la memòria col·lectiva. La potència emocional del Guernica transcendeix el seu context històric i cultural, connectant amb emocions i lluites que ressonen en diferents èpoques i llocs del món. Cada cop que la seva imatge apareix en un nou context, renova el seu missatge, adaptant-se a les realitats actuals i a les veus de les noves generacions que la fan servir com a eina de protesta i reflexió.

En un moment en què les xarxes socials ens ofereixen una gran varietat de perspectives sobre esdeveniments socials i culturals, la rellevància del Guernica es reafirma a través de la seva capacitat per inspirar diàlegs i mobilitzacions en l’era digital. La imatge de Picasso no és simplement una obra d’art que es mira, sinó que es converteix en un catalitzador de discussió i acció. Ara, més que mai, podem veure com el Guernica és reinterpretat en diferents formats i contextos, ja sigui a les pancartes de manifestacions o a les xarxes socials, on es comparteix per reivindicar els drets humans i la pau.

La nostra interacció amb l’art actualment està marcada per un consum immediat d’imatges i idees a través de plataformes com Instagram, Twitter o TikTok. Aquest entorn digital permet a les persones connectar-se amb obres d’art, artistes i moviments socials de manera ràpida i global. Picasso, amb el seu Guernica, va capturar l’essència del sofriment humà, i ara, més que mai, les xarxes socials permeten que aquest missatge arribi a una audiència més àmplia, facilitant la reflexió col·lectiva sobre temes que ens afecten a tots. Aquesta conexió entre l’art, les experiències individuals i la societat és una de les claus per entendre el poder del Guernica avui en dia. La seva imatge ha estat reutilitzada en diverses manifestacions socials al llarg dels anys, actuant com a símbol de resistència i solidaritat en moments de crisi. 

Com a tatuador, percebo que el procés de crear una obra d’art, ja sigui un tatuatge o una pintura, implica una relació dinàmica amb el públic. Cada tatuatge que realitzo no és només una imatge, sinó una narrativa que representa un moment personal o col·lectiu. En aquest sentit, la meva experiència amb els tatuatges té un paralelisme amb el que Picasso volia transmetre: l’art com a vehicle d’expressió i transformació social. La meva feina és un reflex de les emocions i les històries dels meus clients, així com un espai de diàleg sobre les seves experiències de vida.

M’agradaria explorar com el Guernica ha estat un procés social al llarg del temps. Per fer-ho, faré servir documents de l’arxiu Repensar Guernica i també incorporaré algunes idees de Vera Zolberg sobre l’art com a procés social. El que vull mostrar és com l’impacte del Guernica continua sent tan viu i rellevant, sobretot en un món on les veus de la societat s’expressen amb més força gràcies a les noves tecnologies. El meu punt de vista és que, així com els tatuatges poden capturar les nostres històries personals i col·lectives, el Guernica ha estat una eina clau per a la mobilització social i la consciència política. Veiem que aquesta gran obra ha actuat com una eina potent per a la mobilització social i la consciència política, similar a com els tatuatges poden reflectir la identitat i la resistència.

Carta d’Akira Jin a Pablo Picasso (1962)

En una carta del 20 de novembre de 1962, Akira Jin, president de la Art Friend Association de Tòquio, informa a Picasso sobre l’èxit d’una exposició del Guernica a Japó. Jin destaca com els japonesos, coneixedors del sofriment de la guerra, fan seva la protesta que expressa la pintura. Aquesta carta és un exemple clar de com una obra d’art pot connectar cultures i experiències diverses. El Guernica no és només una imatge que representa un moment concret de la història espanyola; es converteix en un símbol que travessa fronteres i parla a persones de diferents orígens. Com a tatuador, reconec que cada tatuatge no és només una imatge, sinó una narració que representa un moment personal o col·lectiu. Així com un tatuatge pot tenir un significat profund per a qui el porta, el Guernica actua com un recordatori del dolor compartit i la resistència cultural.

En aquesta dinàmica, els agents que intervenen en la producció de l’obra són diversos: l’artista, el comissari de l’exposició, el públic japonès, i fins i tot els mitjans que difonen la notícia. Tots aquests agents contribueixen a la creació del significat de l’obra. Segons Zolberg, l’art és un procés social, i la seva producció implica una xarxa de relacions entre artistes, espectadors i institucions. Aquí, el Guernica s’expandeix més enllà del seu creador, Picasso, convertint-se en un artefacte col·lectiu que ressona amb les experiències de les persones que el contemplen. Així, la singularitat de l’obra es transforma; el Guernica no és només el resultat de la genialitat de Picasso, sinó que es converteix en un testimoni compartit de la condició humana.

https://guernica.museoreinasofia.es/documento/carta-de-akira-jin-pablo-picasso-del-20-de-noviembre-de-1962

Concentració de protesta a Central Park (1967)

Una concentració de protesta a Central Park el 1967 inclou una pancarta amb la imatge del Guernica, simbolitzant l’oposició a la guerra de Vietnam. Aquesta reutilització de la imatge del Guernica mostra la seva adaptabilitat i el seu poder com a símbol de mobilització. Aquesta acció és un exemple palpable de com l’art pot transcendir el seu context original i adaptar-se a noves realitats socials.

En aquest cas, els agents involucrats en la producció d’aquesta obra són molt més amplis que el propi Picasso. Inclouen els manifestants, que utilitzen la seva imatge per expressar una postura política, els organitzadors de la concentració i els fotògrafs que capturen el moment, ampliant la difusió del seu missatge. Zolberg destaca que la producció d’art no es limita a l’artista; en aquest context, el Guernica es converteix en una eina que connecta persones amb idees i lluites comuns. Els agents que utilitzen el Guernica en aquesta manifestació desafien la noció tradicional d’autoria, ressaltant el caràcter col·lectiu de l’art. Aquesta dinàmica mostra que el significat d’una obra d’art pot evolucionar i adaptar-se a les necessitats d’un moment concret, demostrant així que l’art no és un producte estàtic, sinó un reflex viu de les lluites socials.

https://guernica.museoreinasofia.es/documento/concentracion-de-protesta-en-central-park-con-pancarta-de-guernica

How to look at a mural: Guernica (1947)

Ad Reinhardt, en la seva obra sobre com observar el Guernica, discuteix l’impacte emocional que provoca. Aquesta reacció no és només individual, sinó col·lectiva, reflectint l’efecte de l’art en la societat. Reinhardt assenyala que el Guernica té la capacitat de mobilitzar emocions a gran escala, generant una resposta que va més enllà de l’experiència personal de cada espectador.

A través de l’anàlisi de Reinhardt, podem observar que l’impacte del Guernica depèn de la interacció entre l’obra i el públic. Els agents involucrats aquí inclouen l’artista, el públic, els crítics i els educadors. Aquesta interacció crea un ecosistema en què l’obra adquireix significat a partir de les experiències i les reaccions de la societat. Això desafia encara més la idea d’autoria individual, mostrant que el significat de l’art és el resultat d’un diàleg constant entre l’obra i el món que l’envolta. La perspectiva de Zolberg sobre l’art com a procés social ajuda a entendre que tant el Guernica com els tatuatges són productes d’interacció entre múltiples agents: artistes, espectadors, institucions i contextos culturals. 

Així, el Guernica no és només un testimoni del dolor individual, sinó una representació del sofriment col·lectiu. Aquesta capacitat de l’art per provocar emocions compartides és fonamental per a la seva funció social i política. Al final, la reacció col·lectiva a l’obra de Picasso ressalta el seu paper com a vehicle d’unió i reflexió en moments de crisi.

https://guernica.museoreinasofia.es/documento/how-look-mural-guernica

 Saskatoon Guernica (2021)

Adad Hannah va crear Saskatoon Guernica en un context contemporani, utilitzant materials quotidians per reinterpretar l’obra de Picasso. Aquesta instal·lació ressalta la continuïtat de la influència del Guernica en l’art actual, adaptant-se a noves realitats i explorant el significat de la guerra i la resistència en un món contemporani marcat per conflictes i desigualtats.

La creació de Hannah és un exemple de com els agents contemporanis poden reimaginar i reinterpretar obres clàssiques. Aquí, l’artista, el públic que visita la instal·lació, i els crítics d’art esdevenen part del procés de producció del significat de l’obra. A través d’aquesta reinterpretació, el Guernica no només es conserva com una obra del passat, sinó que s’inscriu en un diàleg amb les lluites actuals, reflectint així la seva rellevància contínua. Aquesta adaptació i reinterpretació mostren que l’art no és un producte estàtic, sinó que evoluciona i s’adapta a les necessitats de cada generació.

A més, la utilització de materials quotidians per part d’Hannah subratlla la idea que l’art no ha de ser només un objecte de prestigi, sinó que pot ser accessible i connectar amb les experiències quotidianes de les persones. Això reafirma la noció de Zolberg que l’art és un procés social en el qual els agents involucrats contribueixen a la creació de significat a través de les seves interaccions.

https://guernica.museoreinasofia.es/en/document/saskatoon-guernica

Tots aquets documents que he escollit deixen clara una cosa, el Guernica no és només una obra d’art. El seu impacte en les manifestacions socials i en la consciència política destaca com l’art pot ser una eina poderosa per mobilitzar i reunir persones durant moments difícils. Els diversos agents que han participat en la seva creació aporten cadascun una visió única, enriquint així el significat de l’obra i convertint-la en un símbol compartit per la societat.

La perspectiva de Vera Zolberg sobre l’art com a procés social ens ajuda a entendre que tant el Guernica com els tatuatges són fruit d’interaccions entre diversos agents: artistes, espectadors, institucions i contextos culturals. Aquesta visió col·lectiva desafia les nocions tradicionals de singularitat i autoritat individual, posant de relleu que l’art és el resultat d’un diàleg constant entre l’obra i el seu entorn social. Això implica que el significat d’una obra no es limita a l’intent de l’artista, sinó que es construeix a través de les interpretacions i respostes del públic i de les condicions socials en què es troba.

Alhora de crear disenys per tatuar percebo la meva feina com un procés col·laboratiu, on cada disseny neix d’una comunicació entre el client i jo, així com de les experiències i narratives que cadascun portem. D’aquesta manera, el Guernica pot ser vist com un gran tatuatge col·lectiu que encapsula el dolor i la lluita de moltes generacions, reflectint una consciència compartida que ressona a través del temps.

El Guernica ha demostrat ser un agent de canvi social, capaç de ressonar en diverses cultures i èpoques. La seva història de mobilització i protesta exemplifica el poder de l’art, que, igual que els tatuatges, pot comunicar emocions profundes i significats complexos. Aquesta obra no només transcendeix la singularitat del seu autor, sinó que s’ha convertit en un símbol compartit de lluita i resistència, una manifestació visual d’un sentiment col·lectiu contra la injustícia. La meva experiència com a tatuador m’ha ensenyat que cada peça que creo pot ser un símbol de resistència i expressió personal, tal com el Guernica ha estat un emblema de la lluita contra la guerra i la injustícia. En resum, tant l’art com el tatuatge tenen la capacitat de transformar vides i generar diàlegs que ressonen més enllà de la seva aparença física, fent que cada obra sigui un reflex de la societat en què es crea i es comparteix.

Bibliografia

Glossari de termes de sociologia de l’art
https://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/

Laboratori de documentació

https://arts.recursos.uoc.edu/labdoc/dossier-de-proces/

Repensar Guernica

Saskatoon Guernica.  Adad Hannah.  Any 2021

https://guernica.museoreinasofia.es/en/document/saskatoon-guernica

How to look a mural: Guernica. Akira Jin. Any 1962

https://guernica.museoreinasofia.es/documento/how-look-mural-guernica

Concentración en Central Park. Alicia Legg. Any 1967
https://guernica.museoreinasofia.es/documento/concentracion-de-protesta-en-central-park-con-pancarta-de-guernica

Carta de Akira Jin a Pablo Picasso. Akira Jin. Any 1962
https://guernica.museoreinasofia.es/documento/carta-de-akira-jin-pablo-picasso-del-20-de-noviembre-de-1962

Després de llegir el text de Howard Becker, és interessant considerar que, tot i que ell destaca la importància de l’activitat col·lectiva i les xarxes de cooperació en la creació artística, també podríem argumentar que l’art pot sorgir d’una experiència individual i solitària, que té un valor únic.

Hi ha molts artistes que, en moments d’aïllament, han creat obres profundament originals i significatives que reflecteixen la seva visió personal del món. Aquesta perspectiva individual pot aportar una autenticitat i una emoció que, de vegades, es poden perdre en el procés col·lectiu. L’idea de l’artista com a creador solitari pot ser una manera de destacar la seva veu única en un panorama artístic sovint homogeni.

A més, si bé és interessant reconèixer la importància dels agents i institucions que recolzen la creació artística, també cal tenir en compte que, en alguns casos, aquests mateixos agents poden limitar la llibertat creativa. La pressió per adaptar-se a les expectatives comercials o les tendències del moment pot influir negativament en l’autenticitat de l’obra.

Finalment, podria dir-se que la idea de valorar les diferents contribucions al món de l’art és important, però no hem de perdre de vista la màgia que pot sorgir de l’aïllament i la introspecció de l’artista. Així, tant la col·lectivitat com la individualitat poden coexistir en el món de l’art, oferint dues perspectives valuoses sobre la creació artística

Com creieu que les dinàmiques actuals de les xarxes socials influeixen en la solitud creativa dels artistes? Penseu que la pressió per ser visibles i connectar amb el públic pot enriquir o perjudicar les seves obres?

Text jusificatiu

El sector de l’art, sovint percebut com una manifestació individual i única de l’artista, és en realitat el resultat d’una complexa xarxa d’interaccions socials, institucionals i culturals. Aquest sistema es compon de múltiples agents que influeixenen el procés creatiu i en la valoració de l’art. Aquests agents inclouen no només artistes, sinó també curadors, crítics d’art, col·leccionistes, institucions com museus i galeries, i fins i tot marcs normatius i culturals que donen forma a com es percep i es consumeix l’art.

Des de la meva experiència treballant durant 8 anys en un estudi de tatuatges, he pogut observar de prop com aquests mateixos agents actuen dins el món del tatuatge. Encara que el tatuatge sovint s’ha vist com una pràctica artística perifèrica o contracultural, avui en dia es troba integrat dins aquest sistema més ampli de l’art. Els tatuadors no treballen de manera aïllada; depenen de la demanda dels clients (que poden seguir tendències artístiques globals), de les normatives legals que regulen el seu ofici, i de l’entorn cultural que determina quins estils o temàtiques són apreciats o desestimats.

Per exemple, en el meu cas, vaig observar com el boom de les xarxes socials va transformar la manera com els tatuadors mostraven la seva obra i atreien nous clients. Plataformes com Instagram no només funcionen com un aparador, sinó que també condicionen les estètiques preferides: certs estils de tatuatge es popularitzen a causa de la seva viralitat, mentre que altres queden relegats. Aquesta interacció entre les preferències de la clientela, les normatives legals, la visibilitat en plataformes digitals i les tendències globals de l’art configura el que es considera art dins el món del tatuatge.

Una persona que treballa com a tatuador està immersa en una xarxa d’agents que influeixen en el seu treball, la seva percepció com a artista i el valor que es dona a la seva producció.

El treball d’un tatuador està influenciat per una xarxa d’agents que condicionen tant el procés creatiu com la seva pràctica professional. Els clients tenen un paper central, ja que les seves preferències i experiències personals determinen el disseny final del tatuatge. A més, l’estudi de tatuatge on treballa actua com a marc institucional, establint normes i valors ètics, així com les condicions tècniques i legals que guien el treball del tatuador. Les regulacions legals i sanitàries també són un agent clau, ja que asseguren que el procés es faci dins els estàndards de seguretat i higiene requerits.

El discurs cultural i artístic influeix en la manera com es percep el tatuatge en la societat, oscil·lant entre ser vist com una expressió artística reconeguda o una pràctica contracultural. Finalment, les plataformes digitals com Instagram i TikTok són essencials per mostrar el treball del tatuador, influir en les tendències i atraure nous clients. Així, el treball del tatuador és el resultat d’una interacció constant entre aquests agents, demostrant que l’art del tatuatge no és un acte individual, sinó una expressió dins un sistema social ampli.